Epidèmia a l’espanyola

1
301

A la distància entre aquest comentari i la crua actualitat de quan es llegeixi, m’atreveixo a comentar com l’epidèmia fa encara més evidents els trets de l’estat espanyol. Tant de bo que el previsible agreujament, o la desitjada minva dels seus efectes, alleugessin, si més no, els seus aspectes més tristos i brutals.

1.- L’epidèmia està mostrant descarnadament la síndrome contra la secessió de Catalunya que impedeix a l’Estat de permetre les mesures d’aïllament demanades constantment pel nostre govern. De què té por, l’Estat?

2.- El ressò constant de les declaracions del president Torra, les conselleres Budó i Vergés i el conseller Buch, reiterant-se davant del silenci de Pedro Sánchez. Un patetisme que adopta una expressió sarcàstica quan el conseller Buch s’hi refereix, en castellà, referint-se al gobierno de Espanya.

3.- La barreja de frivolitat, de por i complaença amb els poders fàctics de l’Estat, en dir que “el virus no té fronteres”, quan Espanya les tanca amb Portugal i França, en controla les vies d’entrada i sortida i accepta, aleshores sí, que les Illes adoptin la mesura que reclama Catalunya.

4.- El control dels enviaments de mascaretes i material tancant des de Madrid tractes fets per les autoritats de Catalunya.

5.- La primacia donada als polítics i a les forces armades en nom de la unidad i la manca de confiança en la capacitat del qui la té de sobres.

6.- L’orgull, el centralisme, l’abús de Madrid i la irresponsabilitat de no aïllar-se plenament i de mantenir un primer lloc tràgic i vergonyós.

7.- Deixar que la manca de responsabilitat afecti llocs de treball, la salut i la vida dels afectats per l’epidèmia. Hi ha vides a salvar…!

8.- Els buits en els planes de choque i els paquetes de medidas a favor dels autònoms i les capes socials més desafavorides i la desconfiança que genera la xerrameca oficial davant la ineficàcia actual.

9.- L’agressivitat del PP, el fariseisme de Vox i les bones raons que se li donen, la contumàcia de Ciudadanos a denunciar els pressupostos de la Generalitat, que retardarà l’aplicació de mesures. Se’n parlarà, en la campanya electoral?

10.- La sensació constant d’un Pedro Sánchez feble, convertit en veu del seu amo, fent el paper clàssic d’un socialisme covard i poder fàctic.

I del rei Felipe VI, que modula la veu per posar-se al costat dels afectats, però silenciant el joc brut de Juan Carlos i el propi. Ell és un milionari i sap bé prou que no es deixarà perdre l’herència rebuda de mans del franquisme i els poders de l’oligarquia.

De què parlaran Pedro Sánchez, els seus i la delegació catalana, quan es renovin, si es dona el cas, les converses per solucionar el problema reconegut amb tant de protocol sobre Catalunya? L’epidèmia deixarà un llast que exigirà reavaluar totes les coordenades, de per si prou fràgils, de les relacions entre Espanya i Catalunya. Punt zero i tornar a començar.

1 COMENTARI

  1. Estoy de acuerdo con el autor, hemos de partir de cero a la hora de fijar las normas de convivencia, se ha de cuestionar todo, desde la utilización del dinero público con fines exclusivamente partidistas a la corrupción generalizada a la que nos han conducido los nacionalistas en los últimos 40 años pasando por la inmersión lingüística. Para una visión lúcida del problema le recomiendo el artículo del profesor Antón Costas, “El final del consentimiento”. (L.V. 16-05-18)

FER UN COMENTARI