He llegit a La Fura els morts penedesencs als camps nazis i entre ells hi ha el Salvador Bundó Segú. Jo el vaig conèixer, ja que vaig viure la guerra a Masllorenç. Era una persona boníssima i, potser, una mica presumit. Era secretari del Comitè Local atès que era el més enlletrat; era republicà.
No tindria massa temps per dedicar-s’hi. La seva mare va morir jove i el germà, solter. Ell també era solter. A partir de 1938 no el vaig veure més. Aniria al front, ja que era de la quinta del 34, i des d’allí passaria en retirada cap a França, on el van agafar i va morir als camps nazis.
Recordo el seu germà, que treballava pel meu pare quan li preguntava què feia el Salvador i es posava a plorar; no sabia si era viu o mort. Eren els anys 50 i millor que no sabés de la manera que devia morir. Aquí, Salvador, també vam patir feixisme, van existir camps de concentració fins l’any 47, amb molts morts de fred i de gana, i les presons estaven plenes, com vosaltres als camps nazis.
Quan vaig anar a la mili, els anys 49-50, ho vaig fer amb un tren de Tarragona a Girona, en un vagó de mercaderies. Érem vint, estàvem amples i teníem palla per dormir, no com vosaltres que éreu 200. També sé el que és el cap rapat, viure amb barracons, passar fred, veure pegar i maltractaments al campament nemig del bosc.
Si després de 40 anys tenim democràcia de “dame dinero”, has de pensar que un alcalde d’un poble de 3.000 habitants cobra mig milió de pessetes a l’any i alguns hi estan més de vint anys. Els bancs són els amos, segons diuen, tenen més de mig milió de pisos buits i hi ha molta gent que ha de dormir al carrer perquè no s’ho poden permetre. Ara hi ha més coses que mosques; quan arriba el cap de setmana sembla que hi hagi hagut una batalla a la carretera; el dilluns donen el parte (tants morts, tants ferits; la majoria joves, com a la guerra).
He visitat la pedra que els van dedicar a Vilafranca, a la Girada; és tan petita que es van deixar de posar el teu nom, i si no hi vas de dia, ni es veu.
Salvador, et recordaré sempre com un familiar.
Ramon Puig i Batet
Vilafranca del Penedès
