Extrema dreta

0
165

El sistema polític francès és a doble volta. A la primera s’hi pot presentar tothom; a la segona, tan sols els dos candidats que han tret més vots a la primera temptativa. Això fa que la resta de candidats, i sobretot els seus electors, es vegin forçats a la segona volta a votar per un candidat que originalment no és el seu. Diumenge hi va haver la segona volta de les eleccions presidencials a França, i molts francesos van haver de votar amb la pinça al nas: o bé optaven pel liberalisme de Macron o, pitjor, per l’extrema dreta de Le Pen. La participació va ser de les més baixes que es recorden, i malgrat que Macron va sortir reelegit amb un marge prou ampli, el 41,2% que va obtenir Le Pen és per fer glaçar la sang a qualsevol. A França, el país de la Grandeur, de la liberté-egalité-fraternité, quatre de cada deu votants ha donat el seu suport a l’extrema dreta. I a Catalunya Nord, aquí a quatre passes, va guanyar la candidata de Reagrupament Nacional amb el 56% dels vots.

L’stablishment polític internacional ha respirat alleujat després de la victòria de Macron, però si no canvien la manera de fer política, les prioritats, centrades en el que demana i necessita una població cada vegada més empobrida, sense expectatives de futur, amb dificultat d’accés a l’habitatge, amb un planeta cada vegada més malalt, i amb els polítics subjugats completament pel poder econòmic; si no hi ha canvis estructurals de fons, la victòria de Macron serà pa per avui i gana per demà. La classe treballadora, oh paradoxa! vota la ultradreta, que mai aixecarà la veu contra el capitalisme que li ha fet perdre la fe. Vota la ultradreta perquè no veu cap solució en els de sempre, i el populisme li regala les orelles amb falses esperances que fan de bon sentir. Encara que es basin en la mentida.

Si això passa a França, aquí som més mesells. L’extrema dreta va governar durant 40 anys; durant la transició ningú va tenir la valentia d’arraconar-la, va seguir movent fils des de tots els àmbits de poder (a l’exèrcit, als cossos de seguretat, a les altes instàncies judicials…) i es va refugiar dins un partit polític fins que ha trobat el moment oportú per tornar a aflorar a cara descoberta. Ara ja no se n’ha d’amagar. Fins i tot ha començat a tocar poder institucional, ja que Vox i PP ja són part del mateix govern a Castella i Lleó. És el primer cas, dels molts que vindran. A França li fan el cordó sanitari. A Espanya, en canvi, catifa vermella.

FER UN COMENTARI