Fins a quin punt la visita al teu familiar a la residència pot ser perjudicial?

0
68

Avui és el segon dia que veig la meva mare des del mes de febrer. Si la primera visita a la residència ja ens va deixar a les dues amb un baix estat d’ànim, aquesta segona ha estat del tot desmoralitzant. Una situació extremadament inhumana. Tot són barreres. Ni una mínima mostra de “carinyo”…, tan sols demana un petó! I no és pas desmerèixer el servei, tan sacrificat, que estan fent les persones treballadores que els cuiden. Agraeixo la seva dedicació.

Penso que no tots els residents són capaços d’entendre aquesta manera de subsistir (sobretot els avis que pateixen Alzheimer, com és el cas de la meva mare). I és aquí on cal que tots reflexionem sobre la situació que estan vivint les persones grans i malaltes, tant a les residències, com als hospitals o com a casa. És desesperant. Tants protocols els fan viure un món sense amor, sense les abraçades als qui ells sempre han estimat.

Aquest escrit és un desig de canvi, una crida a la reflexió per tanta normativa (ells no l’entenen). L’experiència d’avui ha estat un sofriment per a la mare i una desesperança per a mi. No veig el dia que ens puguem retrobar…

Sé que tinc raó i són moltes les persones que em consta que pensem així. Per això, però sobretot per ells, cal un canvi ara. Moltes visites d’aquesta mena no alegren els malalts, al contrari, són trenta minuts de patiment. Si això no ho entenen o no arriba a oïdes de qui gestiona les normes, malament anirem.

Realment sabem el que estem fent amb els nostres avis?

M. Carme Perelló Timoneda
El Vendrell

FER UN COMENTARI