El fracàs del primer assalt de Feijóo a la mare del poder estatal –el pare són els jutges– ja és un fet i divendres se’n veurà la segona escena. La seva abraçada sense pal·liatius a l’extrema dreta extrema, que tan sucosos rèdits li ha donat a nivell autonòmic, l’ha deixat desvalgut d’altres còmplices; només ha arreplegat els de la seva marca blanca navarresa i els del peix al cove dels canaris, com es van encarregar de recordar-li els jetzales bascos. Per tant, és a punt de començar la segona part del teatre de la investidura, l’oportunitat de Pedro Sánchez, que gairebé tothom dona feta. Veurem. No és tan clar.
De moment, hi ha hagut dos fracassos: el del líder del PP, que ha guanyat les eleccions però no ha pogut ser president, i el del monarca, que tot i ser conscient que Feijóo no tenia prou vots per ser elegit, càndidament hi va confiar perquè ho intentés. Ja ho diuen, que de vegades el cor pot ser traïdor. Potser hauria valgut més que s’esperés a veure si era capaç de recaptar els quatre vots que li faltaven, que li falten i que sembla que no deixaran de faltar-li.
Ara, doncs, sabrem fins on arriba la flexibilitat de principis del candidat socialista amb l’independentisme català, i fins on les renúncies i conquestes dels Pimpinela catalans. Per una banda, Sán-
chez s’ha hagut d’empassar el gripau de permetre parlar català (i basc, i gallec) a les Corts espanyoles. Des del punt de vista català, anem 40 anys tard. Però és que a Catalunya la revolució industrial va arribar al XIX i a àmplies parts de la geografia estatal no s’hi va arribar mai. A més, també ha informat l’Europol que l’independentisme català no és cap grup terrorista. Beneïda aritmètica parlamentària, que hi ha fet més que santa Llúcia! I en tercer lloc, sembla que està disposat a amnistiar una part dels represaliats polítics catalans. Veurem. Seran 4.000, 400 o 40? Perquè en la lletra petita de l’acord –i en el seu compliment–, del que entenen uns i altres per amnistia, hi ha el quid de la qüestió. Per altra banda, Espanya arriba fins on arriba, i parlar-li de referèndum és com demanar la lluna. La societat porta massa anys (dècades, segles) interioritzant un anticatalanisme patològic, que polítics, militars, mèdia, jutges… branden ara i adés, com perquè ara ultrapassin el límit del que entenen per democràcia.
