Les frases fetes són expressions d’ús corrent en la llengua –és a dir, populars– que difícilment es poden entendre literalment; diuen una cosa, però en volen dir una altra. Que s’anomenin fetes és més important del que sembla, almenys actualment (perquè s’observa una tendència cada cop més generalitzada –dintre del relaxament global en la cura que posem en el vocabulari que fem servir– a emprar-les malament, a barrejar-les, a dir-ne versions aproximades i de collita pròpia, etc.). A corrompre-les, vaja.

¿Se us acudiria dir buscar els tres peus al gos, en comptes de buscar els tres peus al gat? O fer pansa en lloc de fer figa? O n’hi havia per a llogar-hi seients en lloc de llogar-hi cadires? No, oi? Almenys de moment…

Aquestes barrabassades me les he inventades jo, però n’hi ha moltes d’altres de ben reals i ben evidents. Una de les meves dèries és, quan sento alguna profanació d’aquestes, apuntar-la i arxivar-la en un recull que he anomenat Frases fetes corrompudes. El que llegireu a continuació n’és un extracte (i us asseguro que no m’he inventat res):

– Veient com ha anat el partit, m’ha fet al nas (en comptes m’ha dit el nas, el nas em deia…) que l’àrbitre afegiria cinc minuts. (1/2/2009, Pere Escobar, TV3, retransmissió del partit de futbol València-Almeria; no era el Madrid…)
A empentes i recolons, en comptes de a empentes i rodolons.
– […] que per dir-ho clar i ras […], en lloc de ras i curt.
– Això és vox popular…, per vox populi.
– Ha tornat a pixar fora del niu, volent dir pixar fora del test.
No ha fet res de l’altre dijous. Aquesta és, directament, un castellanisme. Podria haver dit no ha fet res de l’altre món, per exemple.
– […] però qui realment manega les cireres és en Rossi. En Rossi, en tot cas, deu remenar les cireres, és a dir, manar (no manegar).
– […] Tant a les bones com a les madures; jo diria tant a les verdes com a les madures
– El Barça no estirarà més el braç que la mànega. Encara que mànega també vol dir màniga, quan sentim mànega pensem en l’aigua, més aviat.
– [En aquest programa] ens hem deixat bous i esquelles. Hi devien haver perdut bous i esquelles

Sapigueu, estimats lectors, que les tinc totes referenciades (com la primera). No hi poso tots els detalls perquè –a banda que se’m menjarien l’espai de què disposo– no és precisament el més important. I en segon lloc, perquè potser hi coneixeríeu algú proper, i més val no fer enfadar ningú.

També haureu observat –perspicaços que sou– que la majoria són de l’àmbit de l’esport. Efectivament, ho són. L’esport constitueix no només una de les meves debilitats més apassionades, sinó també un dels terrenys més abonats per a fer-hi comentaris lingüístics. Ja m’enteneu, suposo…

FER UN COMENTARI