Hi ha una data exacta per a la mort de cadascun de nosaltres. Un dia qualsevol del calendari serà, sense saber-ho, l’últim de la nostra vida. Una data aparentment insignificant, perduda entre aniversaris, dilluns mandrosos, cafès ràpids i rutines repetides. Però aquell dia quedarà gravat per sempre en la memòria d’algú i ja no tornarà a ser un dia qualsevol.
Vivim d’esquena a aquesta certesa. Evitem pronunciar la paraula “mort” i ens refugiem en eufemismes, com si suavitzant les paraules pogués fer menys mal. Però la mort és probablement la cosa més justa del món. No diferencia entre riquesa o pobresa, entre poder o anonimat, entre joventut o vellesa. Tothom, sense excepció, acabarà travessant el mateix llindar.
La rutina ens fa creure que la vida és estable. Fem plans per a la setmana vinent, per a l’any vinent, com si el temps estigués garantit. Jo també ho feia. Fins que la mort em va obligar a entendre que el temps no és garantit, sinó un préstec fràgil i temporal. Ningú sap quant de temps li queda i precisament aquí radica la seva bellesa, per això cada instant adquireix un valor immens. Quan la mort entra a la teva vida, no canvia el món. Canvia l’ordre de les coses. Allò que semblava imprescindible deixa de ser-ho i allò que sovint passava desapercebut es converteix en essencial. Moltes preocupacions, discussions i orgulls que abans ocupaven tant d’espai perden de sobte gran part del seu pes.
Des d’aleshores, intento viure amb la consciència que tot allò que avui dono per fet, demà pot convertir-se en enyorança. Vivim com si sempre quedés temps per fer aquella trucada, demanar perdó o dir “t’estimo”. Però la vida no ens avisa quan estem vivint l’última conversa, l’última abraçada o l’última oportunitat. Potser fins i tot ja hem viscut algunes de les últimes vegades sense saber-ho.
Quan algú mor, gairebé mai recordem els seus èxits o les seves possessions. El que queda és la seva manera de riure, la seva veu entrant per la porta de casa, aquella lleialtat silenciosa o la pau que transmetia només amb la seva presència. En definitiva, l’empremta invisible que deixa dins dels altres.
Per això cada vegada més em faig aquesta pregunta: com vull que em recordin quan ja no hi sigui? Com algú que va estimar la vida de veritat? Com una persona generosa, capaç d’estimar i de fer sentir estimats els altres? O com algú atrapat en la queixa, en l’amargor i en la necessitat de tenir sempre la raó? És una pregunta incòmoda, perquè ens obliga a acceptar una veritat difícil: tard o d’hora, tots acabarem convertits en un record. I aquest record no es construeix al final de la vida, sinó cada dia, en la manera com tractem els altres i en l’amor que som capaços de donar.
Cada vegada estic més convençuda que la por real no és morir, sinó arribar al final i descobrir que no hem viscut de debò. Que hem passat pel món sense estimar prou, sense dir allò que sentíem de veritat, sense deixar prou amor dins la memòria d’algú.
