El Departament d’Educació no sap per quin mar navega. Temps era temps, els viatges de les naus sense motor tampoc tenien la certesa d’on arribarien i quant de temps serien a alta mar, però en aquelles aventures sempre hi havia l’emoció del romàntic que sap què vol malgrat tots els embats dels vents que el puguin amenaçar. Per contra, els camins traçats a Ensenyament tenen hora de sortida i hora d’arribada al port del fracàs; els seus capitans probablement no han trepitjat mai cap aula en condició de docents i s’entesten a fer servir paraules que només envernissen, només decoren, com ara “inclusió”, “aprenentatge líquid”… Van a les palpentes perquè no hi entenen, d’educació ni d’ensenyament. Repeteixen fins a l’avorriment tot l’embarbussament de les famoses “competències”, s’han de formar joves competents, i no s’adonen que en el fons estan duent el personal a competir. Seria molt millor parlar de capacitats. Fa riure: fins i tot a infantil ja comencen a fer servir aquest argot. M’imagino l’avaluació (una altra dèria seva) de nens de 4 anys: no assoliment (no se sap cordar les sabates), assoliment (es corda les sabates amb ajut), assoliment notable (es corda les sabates sense ajut) i assoliment excel·lent (es corda les sabes i s’hi fa doble nus). Però, què s’empatollen!
Un altre gag. Es veu que en la importantíssima i vital avaluació de l’alumne, fins ara la qualificació més baixa era “No assoliment”, doncs ara la volen canviar per “En procés d’assoliment”. Em pixo de riure. Aleshores, quan el metge m’ha recomanat de fer esport tres cops per setmana i en comptes d’anar al gimnàs em quedo al bar de la cantonada, podríem dir també que estic “en procés d’assoliment”. Interpreto la por que fa un mot de dues lletres com NO: és pudent, nociu, desanima. Ves que un NO els pugui traumatitzar! No serà el cas, ja no hi pensava que ara es porta molt l’educació emocional (hi ha una educació que no ho sigui?). Sobretot, doncs, no s’ha de dir “això no ho has fet bé”, cal dir “estàs en procés d’assoliment”, un procés que alguns fan durar massa. N’hi ha que van a l’institut a escalfar la cadira només, però no patim pas perquè estan en procés d’assolir alguna cosa, això segur. Ara, quina cosa? La mateixa que s’amaga darrere la cortina de fum que fa massa temps que ens enterboleix l’enteniment, això és, més fum.
He tingut la sort de veure nens de primària i del primer cicle de l’ESO d’una escola amb un projecte pedagògic innovador, assegut sobre fonaments humanistes, que encara no havien fet mai cap examen i tenien un cabal de coneixements, destreses i curiositat envejables. Ningú els havia posat damunt d’una taula de dissecció i els havien dividit en fragments: el de la comprensió lectora, el de l’expressió escrita, el de la correcció ortogràfica, el de la matemàtica, el de l’expressió artística… Un alumne és un tot indivisible, i l’aprenentatge també.
Els ideòlegs del Departament són més buròcrates que res més. I no deuen menjar gaires sopes, perquè si no se les pensarien totes i no ens farien perdre l’oremus.
