Independència – nacionalisme

1
108

Em permeto reiterar unes opinions en aquests moments de confusió i desànim. Hi ha qui “purifica” el mot independència de tot allò que ressoni a folklore antiquat o a “populisme”, propi de determinats partits històrics. Referint-se a Catalunya, tenen molta cura a distingir: “soc independentista però no nacionalista”. Defugen tota referència a la identitat com a nació en favor de les reivindicacions socials. Penso, però, que el terme independència dona molt més de si. Pensar el destí global d’un país és més complex. Estic segur que les raons bàsiques, amb les prioritats ordenades com es vulgui, sobre la independència, es confondrien en bona part amb les que avalen el nacionalisme, més enllà de matisos emotius i tot assumint l’eix esquerra-dreta.

Serien, més o menys, les següents:

– Perquè el país té prou capacitat econòmica, prou gent intel·ligent i de bona fe per governar-se sol partint de l’adhesió i la col·laboració d’un ampli nucli de la ciutadania.

– Perquè hi ha voluntat de ser independents i s’exigeix comprovar-ho democràticament.

– Perquè som víctimes d’un espoli sistemàtic i històric que no permet aixecar el vol en qüestions que afecten la igualtat, la pobresa i el benestar dels sectors socials més maltractats.

– Per una història estroncada: ja érem independents i ens van envair quan gaudíem d’una maduresa de govern capdavantera a Europa.

– Perquè la història del passat i la previsió del futur ens diu que el país és la condició de supervivència de qui ens governa talment una colònia.

– Perquè tenim una geografia, una història, un patrimoni cultural, una llengua i unes capacitats que ens donen autoestima i ens fan ser nació.

– Perquè la tradició del país ens fa confiar en la sinergia dels que ja hi eren i dels que van arribant per construir una nova realitat, estable i progressista, dins una clara estructura democràtica.

Aquestes raons, i altres, fan un conjunt. Sumant i restant matisos, mai no exclourà cap dels dos termes. Hom pot dir, per tant: soc independentista perquè he intuït, fins allà on arriba la meva capacitat de juí i el temps que hi he dedicat, el valor de la història, del caràcter, de les capacitats, de la cultura, de la justícia de la causa i del meu dret a decidir com a persona i com a poble.

Els pactes, la via pacífica, les estratègies, la unitat d’esforços, el preu a pagar.., són temes a discutir; però el sentit de “poble”, “classe”, “país”, “cultura”, “identitat”, necessiten per part dels qui s’atorguen un nivell cultural madur, un ampli coneixement i un afecte profunds. Han de portar a interrogar-se sobre les possibilitats d’èxit i sobre el propi compromís a favor dels qui a la llarga es diu defensar; o estimar, que ve a ser el mateix.

1 COMENTARI

  1. Li escriure en català tot i què em diguin botifler, dintrevd’aquest sistema de penses com jo o ets un feixista, tot molt democratic vamos. Em pot detallar quin sistema democratic hi havia a Catalunya abans de 1714, perque crec que el que gi havia eren els mateixos que 300 ants després es forraven amb el 3%, i que amb el vostre denostat Felip V es van forrar gràcies sl comerç amb les Indies que ells us va obrir i que els vostres estimats Austries, nomès permetien als ports andalusos. Ja no parlarem dels arancels per protegir al tèxtil català o la protecció de Franco a la industria catalana. En fi continueu amb les vostres mentires. Al final teniu els collons de dir que Santa Teresa de Jesus era catalana….

FER UN COMENTARI