Interessos “versus” urnes

0
83

Fa encara no un mes i mig, el 26 de maig, vam ser convocats a votar a les eleccions europees. A Catalunya la participació va ser del 64%, un 16% superior a la de cinc anys enrere. Ens ho podíem haver estalviat. Aquesta setmana s’ha estrenat el nou Parlament electe i tres exiliats polítics catalans hi tenien reservat seient per voluntat explícita de la ciutadania, expressada mitjançant el vot. Però Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín han vist vetats els seus drets. No té cap sentit que els permetin presentar-se a les eleccions i no puguin exercir el càrrec. Ja va passar el 21-D (les eleccions catalanes del 155) i d’una manera o altra s’ha anat repetint el 28-D (eleccions al Congrés i al Senat) i el 26-M (europees i municipals). Un escàndol rere l’altre. Quin sentit té anar a les urnes si el vot és llençat a les escombraries, si no és del grat dels qui controlen la maquinària electoral i judicial?

Les eleccions europees són, en realitat, un blanqueig; són voler donar una pàtina democràtica al que és l’elecció de membres del club privat, el dels estats europeus, que mai es molestaran els uns als altres perquè són socis amb interessos comuns i compartits. Europa ha preferit passar la vergonya de mostrar la imatge dels seus tres seients d’Estrasburg buits que no pas agafar el bou per les banyes i fer passar per l’adreçador de la democràcia el seu soci peninsular. Perquè no era altra que qüestió de voluntat. El representant legal, amb poders signats, recull les actes, i llestos. Però l’Estat espanyol, en aquest afer, s’assembla com dues gotes d’aigua tant si mana el PP com si ho fa el PSOE. En què es diferencia la dreta i l’esquerra, quan es parla de la sagrada unitat d’Espanya? 155, presó, judici, repressió. La suposada esquerra té massa por de la reacció furibunda de l’oposició reaccionària i per omissió practica la mateixa política que els qui la ciutadania va enviar a passar quatre anys pensant en les musaranyes, a l’espera que per art de màgia el sentiment majoritari a Catalunya es torni… constitucionalista. Fiar-ho tot a la sentència –que serà condemnatòria, ho sap tothom– d’un tribunal amarat de vestigis preconstitucionals i a esperar que passi l’aiguat és una estratègia equivocada. Ho va ser per a Rajoy i ho serà per a Sánchez. Mai cap govern podrà governar Espanya amb tranquil·litat si no es resol l’afer català. I la solució la saben.

FER UN COMENTARI