Inversió sota mínims

0
119

Mani qui mani al bell mig de la pell de brau, hi ha un fet que es repeteix irremeiablement: d’inversions, a Catalunya, les mínimes. Se sap des de fa anys i panys, però no per això deixa de sorprendre cada any quan es fan públics els números reals sobre el compliment de les inversions pressupostades pel Govern de l’Estat a Catalunya. Ja poden anar pactant pressupostos amb partits catalans (primer CiU, després el PDeCAT, ara ERC, i més endavant qui-sap-lo) que la realitat és sempre la mateixa.

Hom pot discutir amb més o menys coneixement de causa si el que l’Estat pressuposta per a Catalunya és molt o poc. Aquesta setmana, però, ha estat especialment escandalós constatar que si habitualment la inversió real s’acosta al 70% del que s’ha pressupostat, l’any passat es va quedar en un esquàlid 36%. És a dir, una presa de pèl. La pregunta és: de què serveix pactar amb el govern de l’Estat, si després no compleix?

L’escàndol és encara més gran si es fa la comparativa de Catalunya i Madrid: les inversions a la capital són el triple de les que arriben a Catalunya. I a sobre, quan se’ls demana explicacions, tenen les penques de dir que les inversions que es fan a Madrid també beneficien Catalunya. Se’n riuen de nosaltres, vaja.

Ara, que això no ens ha de venir de nou. Ara fa deu anys, quan tot just el Procés començava a agafar embranzida, Oriol Junqueras, que encara no havia entrat al govern i era líder d’ERC a l’alça, va fer una xerrada al Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca en què va dir, subratllar i insistir que Espanya, governés qui governés, no era de fiar; que no complia els seus pactes. Mai. I que a Europa tothom ho sabia. Un país de pandereta.

Cal tenir present, d’altra banda, que els pressupostos de l’Estat són una llei, la “Ley de Presupuestos Generales del Estado” i ens hem fet farts de sentir els últims anys que les lleis són per complir-les. Doncs bé, ja ho veiem. Només s’han de complir les lleis que convingui a qui té la paella pel mànec. Que mai som nosaltres. Digueu-ne menyspreu, digueu-ne tantsemenfotisme, digueu-ne injustícia. Poseu-hi el substantiu que vulgueu. La realitat és que els acords amb l’Estat, si han de beneficiar en alguna cosa Catalunya, són sempre paper mullat. Els números –els oficials, els de l’Estat mateix– no enganyen.

FER UN COMENTARI