La caiguda del 39

1
254

Recuperar la història mai és gratuït. És més, no oblidar-la, o millor dit, donar-la a conèixer a les generacions que no l’han viscuda, és imprescindible per saber d’on venim i també per ajudar a entendre algunes coses de l’actualitat, per ajudar a entendre les seqüeles i per comprendre que algunes coses són com són perquè venim d’on venim.

Aquesta setmana fa 83 anys de l’arribada de les tropes franquistes al Penedès. Veníem de la derrota de la Batalla de l’Ebre i els insurgents avançaven, ja pràcticament sense resistència, en direcció a Barcelona i cap a la frontera francesa, en acabar l’ocupació de Catalunya. La Guerra Civil arribava al seu final. Des de La Fura volem recuperar en el Tema de la Setmana d’aquest divendres aquell episodi. No pas la Guerra Civil en el seu conjunt, de la qual ja ens hem ocupat, també, en altres ocasions, sinó en el que va passar entre el 18 i el 23 de gener de 1939, que són els sis dies que van trigar els revoltats contra el govern legítim de la República a creuar el Penedès, amb escassa resistència. I és que el Penedès no només va ser entre el 36 i el 39 terra de pas per a les tropes que anaven amunt i avall, cap al front d’Aragó, cap a l’Ebre, o de València i Madrid cap a Barcelona. El Penedès va ser un enclavament important durant tot el conflicte. Hi ha dos fets que ho proven: d’una banda, la gran quantitat de bombardejos que va patir l’estació de Sant Vicenç de Calders, un nus de comunicacions de primer nivell entre la capital catalana i la resta de la península. En deixem constància en aquest reportatge. De l’altra, el Vesper de la Gloriosa, la xarxa de quatre aeròdroms de l’exèrcit republicà que teníem a casa nostra: als Monjos, Sabanell, Vilobí i Santa Oliva.

Això a banda, encara és molt recent la descoberta de trinxeres i nius de metralladores al davant del Pago, on hi va haver una darrera batalla entre republicans “suïcides” que intentaven aturar els nacionals en el seu avanç cap a Barcelona, per donar una mica més de marge de temps als catalans i espanyols “significats” per fugir cap a l’exili. Per no parlar de la massacre que hi va haver de soldats republicans en retirada, emboscats a la serra de Bonastre i enterrats en una fossa comuna, de manera anònima i mai excavada, al cementiri vell d’Albinyana.

La història hi és per conèixer-la.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI