La gran fassina oblidada a Hortons

0
794

text de Carme Huertas, historiadora d’art

Situat a l’extrem nord del Penedès, Hortons ha estat històricament vinculat a les activitats vitivinícoles. La vinya, que al llarg del temps ha donat forma al paisatge hortonenc, ocupa actualment més del 80% de la superfície conreada.

Trobem el rastre del llegat arquitectònic vitivinícola a les masies escampades pel paisatge agrari, algunes de les quals l’han preservat gràcies a les activitats agrícoles que encara desenvolupen, i també a través de l’oferta de noves propostes enoturístiques.

Però al llarg dels primers anys del segle XXI hem vist com desapareixien del nucli urbà moltes de les arquitectures populars vitivinícoles que s’havien mantingut dretes. En queden petites mostres: algun celler, restes d’arquitectura popular localitzades als carrers del nucli antic i edificis relacionats amb el passat associatiu agrari i les entitats recreatives. També algun habitatge de treballadors que durant el segon terç del segle XIX van venir al poble per conrear les vinyes. Són construccions d’alt valor patrimonial, ja que mantenen viva la memòria d’una etapa d’expansió vitivinícola que, fins a l’arribada de la fil·loxera, va donar un impuls demogràfic inèdit a Hortons: dels 944 habitants de 1857 s’arribà als 1.300 el 1887. Gràcies a la fotografia hi ha documents gràfics d’algunes de les construccions desaparegudes. És per aquest motiu que les antigues postals i les fotografies dels àlbums familiars adquireixen un valor documental immens.

Del llegat arquitectònic de les entitats recreatives vinculades a l’associacionisme pagès han estat recuperats dos dels edificis més emblemàtics. D’una banda, l’antiga seu de la Sociedad Agrícola Hortonense, construïda entre 1906 i 1907 amb elements del llenguatge modernista. Un espai rehabilitat entre 1993 i 1997 que actualment acull l’Ajuntament i les dependències municipals. D’altra banda, la Sala, antiga seu de la Sociedad Antigua Hortonense, Bé Cultural d’Interès Local. Rehabilitada el 2014, és ara un equipament cultural polivalent. Llevat d’aquests elements, es desconeixen al poble altres tipologies d’arquitectures vitivinícoles rellevants.

Les antigues fassines o fàbriques d’aiguardent, tot i que van ser espais de producció vitivinícola essencials per a l’economia catalana dels segles XVIII i XIX, són un cas a part. A Catalunya es conserven molt poques fassines, ja que, quan van deixar de funcionar, van desaparèixer o es van reconvertir per adaptar-se a nous usos.

A través del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones en Ultramar (1846-1850), de Pascual Madoz (1806-1870), he pogut conèixer l’existència d’una gran fassina a Hortons. En aquesta obra, imprescindible per a l’estudi de la primera meitat del segle XIX, Madoz fa referència a “Ortons (San Lorenzo de)”, on localitza “…una fábrica de aguardiente, donde se queman diariamente 60 cargas de vino”. Si tenim en compte que la mesura d’una càrrega de vi equival a 121,4 litres, estaríem parlant d’una producció de 7.284 litres al dia. I si calculem que la quantitat aproximada de vi que es necessita per elaborar un litre d’aiguardent està al voltant dels cinc litres, podem deduir que per realitzar una activitat amb una capacitat de producció tan elevada es necessitava un espai de grans dimensions.

La consulta de la documentació conservada a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons confirma l’existència de diverses fassines a Hortons i també d’alguns alambins (olles per a la destil·lació d’aiguardent). Són la prova del volum que la producció d’aiguardent havia tingut a Hortons des de 1845 fins a l’arribada de la fil·loxera el 1887. Per aprofundir en el coneixement d’aquest llegat vitivinícola caldrà seguir fent recerca.

Si a un poble de tradició vitivinícola com Hortons es conserven pocs exemples d’arquitectures vitivinícoles és perquè no han estat prou valorades, i per la manca de figures de protecció urbanística d’aquestes construccions. Les que queden estan en perill de desaparició. Revalorar-les és una assignatura pendent, i el primer pas per avançar cap a la seva protecció.

FER UN COMENTARI