La impunitat

0
267

Segons el Fabra i altres diccionaris, la impunitat és l’exempció de càstig, el fet de deixar sense castigar allò que mereixeria un càstig. La impunitat, malgrat el que ens vulguin fer creure alguns, no s’ha de confondre amb la generositat, ni amb la justícia, la comprensió, la repressió… La impunitat és un mal de la nostra societat. Hi ha anat arrelant, potser per deixadesa (educativa, ètica…), potser per un paternalisme mal entès o potser per remordiments de càstigs desmesurats aplicats en altres èpoques. Però és un mal i que va creixent sense aturador, a mesura que l’individu que hauria de patir el càstig, l’impune o impunit, es va convencent que a ell no li ha de passar res, perquè fins aleshores no li ha passat res. I és un mal que s’encomana, ja que el que actua incorrectament i amb total impunitat aviat tindrà imitadors o ell mateix convidarà d’altres a afegir-se a les seves bretolades o delictes, perquè “total, no passa res”. D’exemples en trobem en tots els àmbits i referits a totes les edats: en el familiar, deixar passar, i de vegades riure i tot (ja no goso dir fomentar), el robatori d’una beguda o d’unes llaminadures portarà, més endavant, a robar un cd o un mòbil; i d’aquí es passarà a un cotxe… En l’àmbit escolar, no castigar aquell que falta al respecte a un company, o que incompleix una norma, fa creure que tot s’hi val, que la impunitat és la norma del centre. De la falta de respecte es passarà a l’agressió, de sortir d’amagat un dia a fer campanes sovint… En l’àmbit municipal, el mateix: considerar coses de canalla el fet de cremar una paperera, de trencar un fanal…, i no mirar de trobar-ne els culpables, per esbrinar les causes de l’actuació i fer-los entendre que va contra la convivència, portarà els responsables de l’acció a sentir-se cada vegada més segurs i a necessitar fer-ne de més contundents i arriscades, com cremar un contenidor, un cotxe… I en l’àmbit polític i econòmic, ¿qui no té en ment algunes estafes de polítics, banquers i homes de negocis que anaven, i van, de bracet amb les més altes instàncies del país i de l’Estat? La impunitat els feia anar cada vegada més lluny, a no tenir-ne mai prou.

 

Algú ja deu dir: què proposes, doncs, repressió i més repressió? No! educació i més educació. I des de tots els àmbits: familiar, escolar, municipal, nacional… Però en el benentès que no hi ha res més antieducatiu que la impunitat, la manca de càstig merescut i que ha de ser just, mesurat, mai desproporcionat, però càstig al cap i a la fi. Cada cop n’estic més convençut. Casos escandalosos com el de Rodrigo Rato m’han fet recuperar aquest article que vaig escriure i publicar fa uns quants anys, perquè em sembla d’una actualitat total.

FER UN COMENTARI