La llengua catalana, una nosa de segles

1
225

No hi ha dubte que per a la majoria dels poders de l’Estat espanyol (el legislatiu, l’executiu i el judicial, sense oblidar els econòmics), la llengua catalana ha estat més una nosa que cap altra cosa. Només hem de recordar les nombroses prohibicions que s’han anat succeint des dels infausts Decrets de Nova Planta fins a la repressió i persecució franquistes. Darrere d’aquesta obsessió malaltissa no hi ha altre objectiu que unificar l’Estat en tot i, doncs, fer desaparèixer les altres llengües de la Península Ibèrica, diluir-les en la castellana per convertir-les en un dialecte més de la llengua de Castella, que sempre s’ha considerat la “lengua del imperio”.

Al llarg d’aquests tres segles, aquest objectiu ha estat un veritable projecte d’Estat, aplicat amb més o menys dissimulació, però projecte d’Estat, sens dubte. No cal dir que hi han col·laborat funcionaris de tot tipus, molts convençuts que era el seu deure, però també intel·lectuals d’allò més diversos. Permeteu-me’n un parell d’exemples. El primer és de fa cent anys, però és una mostra de les més clares de per on han anat, i van, els trets. Es tracta d’unes paraules de Miguel de Unamuno, que n’hi ha per sucar-hi pa. M’han arribat gràcies a la feina d’estudiosos com Josep Murgades i Víctor Martínez-Gil, que les citen, en nota a peu de pàgina, a la revista Els Marges (núm. 96, hivern de 2012, p. 90) i que per desgràcia són poc conegudes. Pertanyen a articles diferents de l’intel·lectual d’origen basc, escrits entre 1906 i 1916, que inclouen perles com aquestes: “creo que el catalán irá a fundirse en el castellano como fueron el leonés y el aragonés y están yendo el gallego y el valenciano”. “No oculto que mi deseo –y el deseo lleva aparejada la esperanza– es que llegue un día en que no se hable en la Península española o ibérica –es decir, en España– otra lengua que la española o castellana, con los matices que cada región le de. Y que a esa lengua española única irán, para enriquecerla o flexibilizarla, elementos íntimos del catalán y del portugués, como en el castellano literario de hoy se han sumado elementos leoneses, aragoneses, andaluces…”.

Déu n’hi do, oi? Però deixeu-me’n citar unes darreres paraules, escrites l’any 1916, quan l’auge del catalanisme i la feina de la Mancomunitat ja li devia fer pujar la mosca al nas i li devia semblar que podia posar en perill el seu desig–esperança: “No se debe dar validez oficial a otro que no sea el idioma nacional castellano. Los demás que se defiendan como puedan, pero sin protección alguna del Estado”. ¿No us sembla que la situació actual pot ser hereva i ben hereva d’aquestes paraules d’Unamuno, que la majoria d’alts funcionaris van fer seves i continuen tenint ben interioritzades? Si algú en dubta, només s’ha de preguntar per què el català encara no és llengua oficial de la Unió Europea o del Senat i el Congrés espanyols i, ben recentment, per què Marchena i companyia han prohibit, amb fermesa i sense escletxes ni concessions, l’ús del català en un judici protagonitzat fonamentalment per catalans. És moltes coses, aquesta prohibició (prepotència, humiliació, menyspreu…), però sobretot n’és una de clara: seguir la petja de tants i tants alts funcionaris (més uns quants intel·lectuals, polítics, empresaris…) que mai no han dubtat que Espanya havia de ser “una, grande y libre” (que falsos i ridículs ens sonen tots tres adjectius!) i, doncs, havia de tenir, també, una sola llengua.

1 COMENTARI

  1. Si vol saber el que és perseguir una llengua miri la situació a la Catalunya nord, veurà com el català ha estat escombrat pel govern francès. Després podrà valorar adequadament la situació a casa nostra.

FER UN COMENTARI