Vaig fer la primera comunió el 1964, a set anys, i immediatament vaig entrar a l’escolania de mossèn Vinyeta, en la qual vaig actuar uns deu anys. Em sabia de memòria la missa en llatí –més endavant m’entusiasmaria, el llatí–; n’entenia ben poques coses, però l’anava murmurant en silenci, seguint el compàs del capellà. El Concili Vaticà II –que va tenir lloc del 1962 al 1965, convocat pel papa Joan XXIII i clausurat per Pau VI– va autoritzar la possibilitat de dir la missa en la llengua vernacla de cada lloc i va admetre la bondat i necessitat de fer-ho.
El papa actual, Lleó XIV, ens acaba de visitar, com tothom sap. Em centraré, en aquest comentari, només en allò que fa referència a la llengua, que és l’objecte d’aquesta secció. Ens ha tornat a costar Déu i ajut –mai més ben dit– que el pontífex utilitzés la nostra llengua en els seus parlaments. No que la utilitzés exclusivament, Déu nos en guard –mai més ben dit, també–, perquè… bé, deixem-ho córrer, per què. El cas és que, si no hi hagués hagut pressió popular, cultural, acadèmica… política en segons quin cas, religiosa en segons quin altre… només l’hauríem sentit en la llengua de lo que pone en tu DNI.
¿No ha sentit a parlar de la campanya Volem bisbes catalans!, del 1966, l’arquebisbe Omella? Quin paperàs, noi, amb la visita del Papa… Per què diu, a més, que ell no ha fet res per condicionar la llengua en les visites papals? A part que és públic i notori que, com a mínim, no ha fet res perquè el Sant Pare s’expressés en català –sort de la pressió exterior–, què li va passar, amb el papa Francesc, en aquell acte de benedicció de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a Roma?
Però estic segur que Lleó XIV ja tenia previst parlar en català molt abans que aquí ens comencéssim a tirar els plats pel cap. Ho dic perquè el parlava amb suficient correcció. O el papa és molt intel·ligent –cosa que no dubto gens ni mica– i li surten tan bé les llengües així que ho prova –no oblidem que, per bé que ha tingut molt contacte amb el castellà, la seva llengua primera és l’anglès– o en va fer pràctiques abans d’arribar a Catalunya (i amb un assessorament oportú, que cal lloar). O totes dues coses.
Resumint, crec que el balanç de l’ús que el Sant Pare va fer del català és més que satisfactori. Però per què ho hem de reivindicar cada vegada? Per què aquests que creuen que fan gala de cosmopolitisme i modernitat surten amb la cançoneta que “ja hi tornem a ser: no dramatitzem coses tan senzilles, que les llengües són per a entendre’s, no té cap importància, això…”? Si no té cap importància, per què s’hi posen, cada vegada? Per què no accepten que aquí rebem els visitants en la nostra llengua?
Per què encara hi som, Déu meu –mai més ben dit…?
P.S: No parlaré de l’episodi dels cantaires tractats com a delinqüents per si de cas se’ls acudia de cantar Els Segadors perquè, a part que no té tant a veure amb la llengua, la diria massa grossa.
