He tornat a sentir la màgia de la nit de Reis. Recordo la figura del pare i la mare (morts fa 40 anys). Temps difícils l’any 1946 i successius. El pare treballava de comptable en uns magatzems d’articles variats; la mare ajudava l’economia familiar fent de modista a casa, i tenint cura de la llar, de la meva germana i d’un servidor.
A casa disposem de tots els articles de primera necessitat: menjar, vestir, a més de comprensió i amor, algun refredat i poca cosa més. Les joguines per Reis eren una altra cosa. Quan tenia uns 13 o 14 anys, volia una bicicleta; feia anys que la desitjava. Fins que un dia la meva mare, ja cansada de les meves exigents peticions, em va dir molt seriosament: Què vols, “Ramoncito”, vols que em vengui?
Vaidg queda de pedra, i aleshores vaig comprendre el valor i el sacrifici dels més pares.
Això tan dràstic em va servir per comprendre que ja no era un infant.
Durant les vacances escolars treballava fent sabates tipus platja, i amb el primer sou li vaig comprar i instal·lar un llum florescent, a la meva mare Carmen, sobre la seva màquina de cosir.
Aquesta és la meva història, és la meva garantia de procurar ser cada dia millor persona. La meva nit de Reis porta la llavor de la humilitat i la joia de veure això que és realment formatiu, basat en el sentiment, la gratitud, l’amor i la comprensió. Gràcies, mare; gràcies, pare. Us estimo, gràcies.
Ramon Caba i Robletto
Vilobí del Penedès
