La paraula font: significats, derivats…

0
94

Per a un monogràfic dedicat a les fonts del meu poble de naixement (Sant Quirze de Besora), em van demanar si en podia escriure alguna cosa i els vaig proposar de parlar-hi dels diversos significats de la paraula font (provinent de la paraula llatina fons-fontis) i de com ha estat de productiva en la nostra llengua. Com que de fonts, per sort, n’hi ha pertot arreu, m’ha semblat que la reflexió podia interessar a un públic més ampli i per això l’he volguda compartir amb els lectors i les lectores de La Fura.

Quan parlem d’una font tots tenim a la ment els dos significats bàsics de la paraula, que trobem a tots els diccionaris: d’una banda la sortida natural d’aigua que brolla de la terra i de l’altra la construcció que en canalitza l’aigua i la fa més assequible als usuaris. Aquests són els sentits reals bàsics, presents en documents de tota mena i en obres literàries d’autors tan importants com Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall… Però la creativitat de la llengua ha utilitzat la paraula per designar, en sentit figurat, moltes altres coses: la causa o l’origen (“font de tota santedat”, “font de saviesa”…), els documents, els testimonis, les proves… en què es basa un estudi, una defensa, una informació (“les fonts històriques”, “les fonts legals”, “les fonts periodístiques”…); els talls o incisions fetes en una persona o en un arbre per guarir-la o per obtenir-ne alguna substància (un significat cada vegada més en desús); els termes científics diversos formats amb la paraula font (“font d’alimentació”, “font de tensió”, “font de corrent”…) i fins i tot com a terme heràldic, ja que la font és un dels anomenats mobles que trobem en alguns escuts. A partir d’aquests sentits figurats, la paraula també ha donat lloc a algunes frases fetes com ara “Saber una cosa de bona font” o “beure de bones fonts”, encara força vives. No cal dir que una paraula tan popular ha donat múltiples derivats i d’allò més diversos segons els dialectes: diminutius com fonteta, fontanella, fontiua, fontoia, fontona, fontarrina, fontarró i un etcètera ben llarg; augmentatius com fontassa, fontarrassa o fontarra; un despectiu i tot: fontota; i diverses paraules que s’hi relacionen com poden ser fontada (trobada de gent en una font), fontana (paraula arcaica, usada sobretot en poesia com a sinònim de font), fontaner i fontaneria (persones, i ofici, que tenen cura de les fonts o que treballen en la distribució d’aigua)…

I no ens podem pas oblidar de la importància que la paraula ha tingut en l’antroponímia i, sobretot, en la toponímia. Tothom sap que Font és un dels cognoms més estesos arreu dels territoris de parla catalana, alguns han esdevingut personatges públics i força coneguts, com els germans Font fundadors de Bonpreu/Esclat o en Joan Font fundador del grup teatral Els Comediants, o encara, molts el deveu recordar, el grup mallorquí Antònia Font, de músiques i lletres tan festives i fantasioses, per citar-ne només un parell d’exemples. Potser ja no són tan coneguts altres cognoms derivats de font, com Fontanals, Fontanella, Fontanet, Fontbernat, Fontbona, Fontova…, alguns dels quals els han portat escriptors, artistes i personalitats diverses, com per exemple Manuel Milà i Fontanals, un dels pares de la Renaixença; Lleó Fontova, un dels grans actors del teatre del segle XIX; Francesc Fontanella, un gran escriptor barroc català; Josep Fontana, historiador i professor compromès socialment i políticament… Molts d’aquests cognoms de ben segur que tenen l’origen en el topònim corresponent, ja que els noms de lloc derivats de la paraula font són extensíssims i antiquíssims, com explica Joan Coromines en l’entrada corresponent del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, entrada que us recomano de llegir de cap a cap, ja que us descobrirà curiositats com per què alguns topònims formats a partir de la paraula font són masculins (Font-romeu, Fontserè, Fontboter…) i d’altres femenins (Fontclara, Fontcoberta, Fontdomènega…). No cal dir que, de topònims, n’hi trobem una bona colla més, com també en trobem al DCVB (Diccionari català-valencià-balear) d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, una bona font d’informació per a la paraula que ens ocupa i dels seus derivats. I paro aquí, perquè endinsar-nos en les fonts que trobem al Costumari català de Joan Amades ja seria tota una altra història, ben interessant també, però una altra història per a una altra ocasió.

FER UN COMENTARI