La “unió” de l’esquerra

1
125

Posats a opinar en clau propera a la sensibilitat del 80% de la població, que vol un referèndum, i dels qui han votat a Europa Puigdemont i Jonqueres, val la pena fer un exercici de reflexió sobre la invocada “unió” de l’esquerra.

Si la principal dificultat de Colau és l’independentisme de Maragall; si les negociacions han de partir de les darreres declaracions (allò que podem saber), ho té relativament fàcil: Maragall posa l’accent en les polítiques socials i deixa que els esdeveniments permetin una majoria sociològica a favor de la independència; parteix de la necessitat de defensar els presos polítics i del dret a decidir –lema, també, de Colau– obert a la realitat global de Catalunya. Darrerament, però, ja sabem que s’ha deslligat de Junts pel Sí.

Els socialistes diuen estar també per les polítiques socials. Però, qui els “estira les cordetes”? Quin és l’estil i la realitat de les polítiques que apliquen on han governat i governen? Són prou coneguts per Colau els darrers insults i la trajectòria de Collboni. Obedients al PSOE i a l’empresariat, es neguen a parlar i pactar amb un independentista tan pròxim a les tesis dels Comuns i consenten l’aparellament amb Ciutadans, la dreta a ultrança.

Colau va lamentar la repressió de l’1-O i va trencar amb Collboni per l’aplicació de la intervenció de Catalunya per part de l’Estat. En aquell moment va decantar-se per la catalanitat del conjunt. Ara, però, en nom de la ideal “esquerra”, es deixa temptar per una operació d’Estat amb el PSC d’esquer. Per descomptat que a Colau “li fa vergonya” acceptar l’oferta de Valls, però flirteja amb qui té una dubtosa línia social, davant de la pròpia, que ella creu superior i defensa amb càrrega emotiva i èpica.

Tanmateix, tan perillós és Maragall? Colau, si estigués per la gent, podria donar empenta a una política a favor de les classes populars. Faria honor a l’esquerra. És clar que si això es donava, hauria de mantenir la marca de ser la “veritable” esquerra de Catalunya… Però, no és un risc per a ella i Barcelona pactar amb el PSC? O és que vol ser alcaldessa sigui com sigui? Amb qui estan, doncs, els Comuns?

Per tot plegat, són irrellevants les crides abstractes a la unió de “les esquerres” sense preguntar-se qui és qui i per què fa el paper que fa.

1 COMENTARI

  1. No sé de dónde ha sacado eso de que el 80% de los catalanes queremos un referendum de secesión. La Mesa por el Referendum recogió firmas con ese fin y no pasó de 500.000, el SIETE por ciento de nuestra población. ¡Más seriedad!

FER UN COMENTARI