No vull parlar de Messi, ni del futbol com si hi entengués o m’interessés perquè no és així. Però com que el Barça diuen que és més que un club, em qüestiono aquest “més”, el significat del qual potser se m’escapa per ser una llega en aquest àmbit. Tanmateix, on no hi ha gaire seny, hi ha més agosarament, per això m’hi llenço. Aquests darrers dies, a la xarxa hi ha força intercanvis de parers sobre la vida, o el deteriorament o la mort del català. I, com sempre, hi ha gent entesa i gent ignorant que ocupen injustament el mateix espai virtual, malauradament. Però per poc que rumiem, si de medicina hi entén el metge, o de pa hi entén més el forner, de llengua hi entén més el lingüista. Per tant, com a lingüista que soc, goso a pronunciar-me en aquesta bugada que està a punt de perdre l’últim llençol.
En primer lloc, com ja ha dit reiterades vegades la millor lingüista que ara tenim a Catalunya, Carme Junyent, la Llei de normalització lingüística no ha funcionat o ha fracassat, ras i curt. Només cal:
-Estar-se un matí en qualsevol institut i veure com el català s’estudia com una matèria, però no és en absolut la llengua vehicular del jovent; a l’hora de l’esbarjo el català és mut. I entre el professorat, la qualitat de la llengua escasseja.
-Mirar i escoltar les televisions i ràdios públiques i privades, cosa perillosa: si ets a casa, tal vegada comencis a renegar i se’t cremi el sopar; i si ets al cotxe, ves que no li facis un petó dels que surten cars al cotxe del davant. Perquè, llevat de poques excepcions, on ha anat a parar la bona oratòria dels locutors i dels presentadors? Tan difícil seria exigir-los un bon nivell de llengua? Ells s’erigeixen en models a seguir i això fa que tinguin molt més ressò i poder que el treballador d’una fàbrica.
-Sentir les declaracions dels entrenadors i dels jugadors de futbol dels grans clubs com ara el Barça. Ja poden ser jugadors que viuen aquí des que eren petits o molt joves, que els que no venen de família catalanoparlant no han donat un bon exemple fent servir el català a l’hora de parlar en públic. No és res de l’altre món: amb una bona immersió de mig any en qualsevol país, s’acaba aprenent la seva llengua i podent fer-la servir. I ara ve que em pregunto com és que si als jugadors mateixos no els surt de forma natural aquest gest, el club que és més que un club no procura d’atiar aquest aprenentatge oferint-los classes de llengua i exigint-los de mica en mica que parlin a les càmeres en català. És que se’ls ha d’explicar amb tots els ets i uts que farien molta més feina ells amb l’ús del català davant de tota la gent i, sobretot, dels joves, que no pas mil hores lectives de llengua a l’institut?
Si us plau, senyor Laporta, com a president actual del club, si això que acabo de dir del Barça no es duu a terme, és senzillament perquè no vol obrir la porta. La porta de l’estimació de la llengua pròpia d’aquest país que a hores d’ara ja està perdent per golejada el que pot ser un dels pocs partits que li quedin abans de retirar-se estabornida, copejada i finalment morta. Així, doncs, l’emplaço a passar a la història com aquell president que va donar sentit ple a l’expressió “més que un club”.
Per cert, que jo mateixa m’ofereixo per impartir classes als vestidors, i els meus honoraris són de poques xifres. Ni tinc representant, tampoc.
