Les petjades del modernisme

L’expansió del modernisme al Penedès no es pot entendre sense el context econòmic i social de finals del segle XIX. La crisi provocada per la fil·loxera havia colpejat durament la comarca, però la replantació de les vinyes i la consolidació de nous sectors econòmics van afavorir una recuperació progressiva. Paral·lelament, el desenvolupament de la indústria paperera en municipis de l’interior, el creixement del sector del cava i l’arribada del ferrocarril van contribuir a generar noves oportunitats econòmiques.

Aquest procés va coincidir amb l’aparició d’una burgesia local formada per propietaris agrícoles, industrials, comerciants i empresaris que buscaven projectar la seva posició social també a través de l’arquitectura. En molts municipis, les noves construccions es van convertir en una mostra visible d’aquest progrés. Cases particulars, equipaments públics o edificis industrials van incorporar els recursos decoratius i constructius propis del modernisme.

A diferència del que va passar a Barcelona, on el moviment va donar lloc a grans projectes monumentals, al Penedès el modernisme es va desenvolupar de manera més dispersa. Les seves manifestacions apareixen repartides per pobles i ciutats vinculades a les activitats econòmiques que impulsaven cada territori. Això explica que el patrimoni modernista penedesenc adopti formes diverses i que sovint es combini amb elements de l’arquitectura tradicional o amb intervencions sobre edificis preexistents.

La relació entre el modernisme i el sector vitivinícola és una de les principals característiques del patrimoni penedesenc. La recuperació del sector agrari i l’expansió de la indústria del cava van generar una prosperitat que es va traduir en la construcció de nous edificis i en la reforma de molts altres.

Sant Sadurní d’Anoia és probablement el municipi que millor exemplifica aquesta realitat. Les caves Codorniu, projectades per Josep Puig i Cadafalch, s’han convertit en una de les referències arquitectòniques més conegudes del modernisme català. Però el patrimoni modernista sadurninenc va molt més enllà d’aquest conjunt. Entre els exemples menys coneguts hi ha Cal Barber, al barri de Can Catasús, una construcció amb ornamentació naturalista, façana encoixinada i una composició que incorpora diversos recursos característics del moviment. També destaquen les antigues Escoles Públiques, actual biblioteca municipal, construïdes l’any 1902 segons projecte de Miquel Madurell i Rius, o la Casa Lluís Mestres, obra de Santiago Güell i Grau, que combina una estructura tradicional amb elements decoratius propis del modernisme.

La presència d’aquestes construccions reflecteix el moment de creixement que vivia la capital del cava durant les primeres dècades del segle XX, quan diverses empreses familiars vinculades a l’elaboració d’escumosos consolidaven la seva activitat.

A Vilafranca del Penedès, el modernisme també va deixar una empremta notable i conserva diversos edificis residencials i institucionals vinculats al moviment. La Casa Josep Cañas i Mañé, projectada per Antoni Pons i Domínguez, és un dels exemples més representatius. Situada a la Rambla, destaca per la seva tribuna i pels esgrafiats del coronament. També la Casa de la Vila incorpora elements modernistes arran de la reforma impulsada per Santiago Güell l’any 1912. Tot i mantenir l’estructura d’origen medieval, la façana va ser remodelada amb una nova composició decorativa que incorporava motius florals i elements de forja.

Més enllà dels edificis, el patrimoni modernista vilafranquí també inclou manifestacions artístiques destacades. A la cripta de la basílica de Santa Maria es conserva el conjunt escultòric del Davallament de la Creu, obra de Josep Llimona. Realitzat amb marbre de Carrara, representa l’enterrament de Crist i és considerada una de les obres religioses més destacades de l’escultor. Entorn de la basílica també es conserven elements de mobiliari urbà, com els fanals del carrer de Santa Maria, que incorporen vitralls de colors i decoració de ferro forjat.

Una altra mostra de la vinculació entre modernisme i patrimoni històric es troba a Sant Martí Sarroca. En aquest cas, la intervenció més rellevant no va ser la construcció d’un edifici nou, sinó la restauració de l’església de Santa Maria del Castell, dirigida per Josep Puig i Cadafalch.

Si el vi i el cava expliquen bona part del desenvolupament modernista a l’Alt Penedès, la indústria paperera va tenir un paper similar en diversos municipis de l’interior. A Sant Pere de Riudebitlles, Gelida o Torrelavit, el creixement econòmic associat a les fàbriques va afavorir l’aparició de noves residències i equipaments. Molts propietaris i industrials van adoptar els corrents arquitectònics de l’època per construir habitatges que reflectissin la seva posició econòmica.

A Sant Pere de Riudebitlles, la Casa Montal és una de les construccions que testimonien aquesta etapa de prosperitat vinculada a la tradició paperera del municipi. A Torrelavit, en canvi, hi ha Can Raspall dels Horts, una antiga masia aïllada de començament del segle XVII que va ser convertida en un gran casal senyorial d’estil modernista l’any 1909, de la mà de l’arquitecte Antoni Pons Domínguez.

Gelida constitueix un altre dels punts destacats d’aquest patrimoni. La bona connexió ferroviària amb Barcelona va afavorir l’arribada de nous residents i la difusió de les tendències arquitectòniques del moment. Entre els exemples més desconeguts hi ha la capella del Santíssim, una obra que mostra la presència del llenguatge modernista també en l’arquitectura religiosa. Aquest desenvolupament es va veure reforçat, anys més tard, amb la posada en funcionament del Funicular, que va contribuir a consolidar el municipi com a lloc de residència i estiueig, amb Can Valls, Casa Pascual Boatell, Cal Jové, Ca la Sara o Casa Delgado.

Els estiuejants, cap a la costa

L’arribada dels estiuejants va ser un altre dels factors que van afavorir la difusió del modernisme al territori. La millora de les comunicacions ferroviàries va facilitar que famílies de Barcelona i d’altres ciutats escollissin diferents poblacions penedesenques per passar-hi temporades. Aquest fenomen va tenir una incidència especial al litoral del Baix Penedès. A principis del segle XX, Coma-ruga va començar a consolidar-se com una destinació d’estiueig. Les primeres famílies que hi van construir segones residències procedien principalment de la burgesia vilafranquina i barcelonina.

Al carrer Vilafranca encara es conserva un conjunt de xalets construïts durant aquells anys. Les façanes incorporen diversos recursos característics del modernisme, com les reixes de ferro forjat, els motius vegetals, les motllures decoratives o l’ús ornamental de la ceràmica. En alguns casos, com Vil·la Torres, també hi apareix el trencadís, una tècnica àmpliament utilitzada en l’arquitectura modernista catalana. Aquestes construccions van contribuir a configurar la imatge dels primers nuclis d’estiueig de la costa penedesenca i reflecteixen l’arribada de nous models de vida associats al turisme.

Una altra de les vies d’entrada del modernisme al territori va ser el retorn dels indians, els emigrants que havien fet fortuna a Amèrica i que van tornar als seus municipis d’origen amb una elevada capacitat econòmica. La seva influència és especialment visible a les poblacions costaneres i a les viles amb una forta tradició comercial. En molts casos, aquests capitals es van traduir en la construcció de residències particulars, però també en el finançament d’equipaments públics i infraestructures.

L’Arboç és un dels municipis on aquesta petjada resulta més evident. El retorn de Josep Gener i Batet, que havia fet fortuna a Cuba amb el negoci del tabac i del sucre, va impulsar diverses actuacions urbanes i arquitectòniques. El Palau Gener i Batet és una de les construccions més representatives d’aquest període, juntament amb l’Hospital de Sant Antoni, edificat entre 1905 i 1911 gràcies al finançament de la família Gener. També formen part d’aquest patrimoni edificis com Cal Freixes, amb una façana decorada amb relleus florals i elements de forja. Tot plegat ha contribuït a consolidar la imatge de l’Arboç com un dels municipis amb més presència d’arquitectura modernista de la comarca.

Al Garraf, en canvi, la petjada dels indians es relaciona sobretot amb el romanticisme, un corrent contemporani al modernisme. Els anomenats americanos van impulsar la construcció de mansions i palaus amb amplis salons, biblioteques, jardins d’inspiració neoclàssica i una arquitectura destinada a evidenciar l’èxit econòmic assolit a l’altra banda de l’Atlàntic. En destaquen expressions com Can Papiol o la Masia d’en Cabanyes. Tot i això, el Garraf també conserva exemples destacats de patrimoni modernista. Sitges n’és probablement el cas més conegut, amb edificis com el Cau Ferrat (casa-estudi de Santiago Rusiñol) o el Palau Maricel.

Però més enllà de Sitges, el modernisme també és present en altres municipis. És el cas de Can Punxes, a Sant Pere de Ribes, construïda a principis del segle XX després del retorn de Cuba de Ramon Mestre i Mestre. L’edifici incorpora decoració floral, treballs de forja i diversos elements ornamentals característics del llenguatge modernista. A Vilanova i la Geltrú, la Casa Pahissa representa una de les expressions més destacades del moviment a la comarca. Projectada per Josep Maria Miró i Guibernau entre 1916 i 1921 per a Sebastià Soler i Miró, que havia fet fortuna a Xile, combina formes sinuoses pròpies del modernisme amb elements d’inspiració clàssica, en una de les obres més singulars del patrimoni arquitectònic vilanoví.

La Giralda de l’Arboç és un palauet d’estil neoàrab amb influències modernistes, que va ser impulsat per Joan Roquer i Marí després d’un viatge a Andalusia, que el va portar a reproduir alguns dels espais i elements arquitectònics que més l’havien impressionat. Finalitzat l’any 1908, el conjunt destaca sobretot per la torre de 52 metres d’alçada inspirada en la Giralda de Sevilla, convertida avui en una de les imatges més emblemàtiques de la vila. També inclou reproduccions del Pati dels Lleons de l’Alhambra de Granada i del Saló d’Ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla.

La decoració incorpora arcs de ferradura, arcs lobulats i arabescos, seguint fidelment els models andalusins que Roquer havia documentat durant el seu viatge. El resultat és una construcció única al Penedès que combina l’exotisme de la tradició islàmica amb les sensibilitats arquitectòniques de principis del segle XX.

La Capella del Santíssim de Gelida va ser projectada per Isidre Puig Boada, deixeble i col·laborador d’Antoni Gaudí i futur director de les obres de la Sagrada Família durant les dècades de 1950 i 1960; va ser la seva primera intervenció religiosa i una de les primeres en què va incorporar recursos inspirats en l’arquitectura gaudiniana. L’element més destacat és la cúpula estrellada que corona l’espai de l’altar. Està formada per arcs parabòlics que dibuixen una estrella de vuit puntes i culmina amb una claraboia de vitralls policroms que filtra la llum cap al presbiteri. Puig Boada va concentrar tota la força expressiva de l’edifici en aquest espai interior, mantenint una aparença exterior molt més continguda.

La decoració interior es completa amb mosaics de Pau Macià Pons, amb motius florals i representacions simbòliques dels quatre evangelistes. També destaca la pintura del frontal del presbiteri, obra d’Enric Llimona Raymat, que representa un paisatge característic de la comarca.

Considerada l’edifici modernista més destacat de Vilanova i la Geltrú, la Casa Pahissa va ser construïda entre 1916 i 1921 per l’arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau per encàrrec de Sebastià Soler i Miró, que havia fet fortuna a Xile amb el comerç de fusta i guano.

L’edifici combina elements clàssics, com les columnes d’inspiració jònica, amb formes sinuoses pròpies del modernisme. Entre els espais més destacats hi ha el vestíbul, els vitralls policromats de la lluerna del saló i el jardí, on encara es conserva un mirador rocallós amb el nom del propietari. Projectada com una residència senyorial amb jardí, la casa va romandre en mans de la família fins a la dècada de 1960. Actualment, és de titularitat municipal i forma part de la xarxa d’equipaments cívics de la ciutat.

Enric Carafí i Morera, historiador i activista cultural

Quan es parla del modernisme, sovint es pensa en Barcelona. Quin pes va tenir aquest moviment al Penedès?

El modernisme al Penedès és un fenomen perfectament comparable al que es va viure a Barcelona, tot i que en una escala diferent. Evidentment, aquí no trobem la monumentalitat de la capital, però sí un conjunt d’edificis i elements patrimonials molt singulars. A més, sovint incorpora recursos procedents de l’arquitectura tradicional o intervencions sobre edificis històrics, dins d’un procés que arrenca amb la Renaixença i amb l’estil eclèctic, precursor directe del modernisme.

Un exemple destacat és el Palau Baltà de Vilafranca, que integra referències medievals dins una proposta arquitectònica molt escenogràfica. Són manifestacions que, sense competir amb els grans monuments barcelonins, tenen un valor propi que cal reivindicar.

Quins elements caracteritzen aquest modernisme penedesenc?

Molts dels recursos són compartits amb les grans edificacions modernistes, però aquí adquireixen una personalitat pròpia, ja que es poden emmirallar amb el paisatge del territori, marcat per la vinya. Un dels trets més evidents és la presència constant de motius florals que apareixen en façanes, paviments, vitralls o elements decoratius.

Quins factors expliquen l’expansió del modernisme al territori?

L’arribada del modernisme al Penedès està estretament vinculada al context econòmic i social de finals del segle XIX i començaments del XX. D’una banda, hi ha el fenomen dels estiuejants procedents de Barcelona, que van començar a instal·lar-se en diversos municipis gràcies a l’arribada del tren. Molts es construïen torres i xalets, mentre que altres llogaven cases per passar-hi temporades. Aquestes “colònies d’estiueig” van portar noves formes de vida i també nous gustos arquitectònics.

Al mateix temps, el territori vivia una recuperació econòmica després de la crisi de la fil·loxera. A Sant Sadurní, per exemple, el desenvolupament de la indústria del cava va generar una gran prosperitat que es va traduir amb la construcció de caves i edificis representatius. Firmes com Codorniu, Freixenet o Gramona van contribuir a aquesta transformació. En altres poblacions, també destaquen els cellers cooperatius.

D’altra banda, a municipis com Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles o Gelida, la indústria paperera també va contribuir al creixement econòmic i a la construcció de nous habitatges, seguint les tendències arquitectòniques de l’època. En el cas de Gelida, la incidència d’aquest corrent es va veure afavorida per les bones comunicacions ferroviàries i, més endavant, per l’impuls que va representar la posada en funcionament del funicular l’any 1924.

I els indians?

Hi van tenir un paper molt important, sobretot a la costa. Molts dels que tornaven enriquits d’Amèrica van construir residències destacades i van finançar equipaments i obres públiques: escoles, esglésies, conduccions d’aigua o altres infraestructures que van transformar els municipis. La seva empremta és especialment visible en poblacions com Sitges, Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú, que van contribuir a introduir i consolidar el llenguatge modernista al territori.

El modernisme no es limita a les grans cases…

Hi ha moltes manifestacions menys visibles però igualment importants. L’art funerari n’és una de les més destacades. Durant aquest període, moltes famílies encarregaven panteons monumentals anys abans de morir, com a forma de projecció social i de permanència. Als cementiris del Penedès hi ha exemples de gran interès, especialment al de Vilafranca. De fet, és una part del patrimoni modernista que sovint passa desapercebuda.

També cal valorar elements com els vitralls, les vidrieres, els fanals o les portalades decorades, a banda dels paviments hidràulics i arrambadors ceràmics. Molts d’aquests elements han desaparegut amb el temps perquè no sempre se’ls ha reconegut el valor patrimonial que tenen.

Com ha gestionat el Penedès aquest llegat?

Hi ha hagut pèrdues doloroses, però una part important del patrimoni s’ha conservat. Ara bé, la preservació requereix coneixement i sensibilitat. Les intervencions sobre edificis històrics haurien de comptar més sovint amb l’opinió d’estudiosos, historiadors i entitats dedicades al patrimoni. Institucions com l’Institut d’Estudis Penedesencs han tingut un paper fonamental en la recerca, la divulgació i la defensa del patrimoni de les comarques penedesenques durant les darreres dècades.

Tot i això, encara queden assignatures pendents en matèria de preservació patrimonial…

Tot i els avenços assolits, encara queden reptes importants per afrontar. Les principals amenaces són l’especulació urbanística, l’abandonament i la insuficient protecció legal. Sovint manca seguiment i sensibilitat a l’hora d’actuar sobre edificis catalogats. Trobar l’equilibri entre conservació i nous usos és possible, però exigeix criteri i respecte pel patrimoni existent.

Hem de tenir present que el modernisme i el noucentisme formen part del nostre dia a dia. Els tenim gairebé a cada cantonada i, sovint, hi convivim sense adonar-nos-en. Aquests edificis ens parlen d’un moment de gran vitalitat econòmica, social i cultural, i ens ajuden a entendre una part molt important de la història i la identitat del Penedès. També cal tenir en compte que aquesta sensibilitat patrimonial és relativament recent. Durant molts anys aquest llegat no es va valorar prou. A Gelida, per exemple, no se’n va començar a parlar fins al 1977 mitjançant un article publicat al llibre de festa major per l’històric Equip Recerca. Una situació que es pot extrapolar a molts altres municipis. Avui, en canvi, hi ha una consciència molt més gran sobre el valor històric, artístic i cultural d’aquest patrimoni, en part gràcies a la tasca de divulgació que s’ha fet durant les darreres dècades.

El paisatge actual pot afectar la percepció d’aquest patrimoni?

El territori està canviant ràpidament, es troba sotmès a una pressió creixent derivada del desenvolupament urbanístic i de la implantació de noves infraestructures. Si el paisatge es transforma o es desfigura, també es perd una part del context històric i cultural que dona valor als edificis. El modernisme no es pot entendre deslligat del territori que li dona sentit. Preservar aquest llegat implica, també, preservar el paisatge que l’ha fet possible i que forma part de la identitat del Penedès.