Literatura oral

Contràriament al que pugui semblar, originalment anava dedicada als adults, i va ser a posteriori que van venir els relats infantils. De fet, en bona part es pot afirmar que és gràcies al conte infantil que aquesta tradició ha sobreviscut. Aquesta literatura oral no és considerada com a alta cultura, a diferència de l’escrita, que té un major reconeixement social, i és anònima per antonomàsia. De fet, la signatura de contes és una cosa ben contemporània ja que bona part dels que han arribat al dia d’avui, amb totes les variants que es vulgui, s’han anat transmetent per via oral i es desconeix l’origen previ als escrits. Diu la dita que les paraules se les endú el vent, i fins que va arribar l’escriptura i posteriorment els enregistraments de veu (el disc, el cassette, el cd, el vídeo, la ràdio…), aquesta afirmació era ben certa, sempre que no hi hagués transmissió oral. Com és el cas.

Fins i tot hi ha cultures ancestrals que fins fa quatre dies eren estrictament orals. Un exemple és la gaèlica. Quan Irlanda es va independitzar del Regne Unit, encara no fa cent anys, una de les primeres coses que va impulsar el govern de Fianna Fáil va ser que tot el sistema escolar recollís les històries tradicionals que les famílies (sobretot els avis) recordessin, perquè no hi havia res escrit. En van sortir mig milió de pàgines manuscrites.

Tampoc altres cultures celtes del nord d’Europa havien codificat fins fa poc la seva tradició oral. I a Catalunya, sense anar més lluny, va ser Joan Amades qui a mitjan segle passat va prosseguir i ampliar la tasca que havien fet Marià Aguiló amb el Romancer Popular de la Terra Catalana (1893) o Jacint Verdaguer amb la recuperació de la tradició oral, i va publicar el seu Costumari Català (1952). La recuperació de la tradició oral, doncs, va venir de la mà dels folkloristes.
Entremig d’Amades i els aborígens australians, els referents literaris que provenen de l’oralitat són infinits. Des del Mahabharata d’origen hindú, que és una poesia èpica escrita en sànscrit, la part més antiga de la qual pot recular fins als segles IX-VIII aC; fins a les cèlebres Les mil i una nits d’origen àrab (compilades al segle IX); passant per les gestes medievals narrades pels nostres joglars amb voluntat d’entreteniment; pels més contemporanis contes d’Andersen (L’aneguet lleig), dels germans Grimm (Hänsel i Gretel, La caputxeta vermella, La ventafocs, La Blancaneu i els set nans…); o les faules d’Italo Calvino al segle XX, entre molts altres.

Què fa triomfar la narrativa oral? La narradora vilafranquina Jordina Biosca ho té molt clar: “la narrativa no passa per la raó sinó per l’estómac”. Efectivament, mireu un nen o una nena de 3 anys, embadalits quan els expliquen una història inversemblant, fantàstica, que el transporta a un món imaginari; o un adult, que pot esclatar de riure o posar-se a plorar davant d’una història ben explicada, amb pauses i acceleracions, amb modulacions de veu, amb la màxima expressivitat. Amb una bona interpretació, en definitiva.

Històries que per regla general són curtes, intenses, amb una tensió i que han d’anar directes al moll de l’os, sense circumloquis. Però no necessàriament. Hi ha zones del món, com fan a Marràqueix, que es poden estar tres dies seguits explicant una història. De quines històries estem parlant? Les formes poden canviar en funció de la moral, la singularitat i la tradició de cada societat, però els continguts són sempre els mateixos, perquè arreu del món els problemes i interessos de la humanitat són els mateixos. L’amor, la fertilitat, l’odi, l’esperança, la por, la mort… “Cada cultura té les seves bruixes, la seva fauna, la seva vegetació… tot són components simbòlics. Aquí no tenim tigres, tenim el llop. I què és el llop? És l’inspector d’hisenda, és el lladre que ens roba la cartera… clar que hem de tenir por del llop!”, afirma Biosca, que es lamenta que en ple segle XXI “encara ens costi molt veure la metàfora”.

Certament, avui dia hi ha l’estigma que el conte és cosa de nens. Però és això, un estigma. Ni ho és el conte llegit, ni tampoc la dramatúrgia narradora. Hi ha narració per a totes les edats i gustos. És literatura oral i és tan essencial com qualsevol altra manifestació cultural que serveixi per alimentar l’ànima. El festival En Veu Alta n’és una mostra.

Jordina Biosca, narradora, directora del festival En Veu Alta

Quina diferència hi ha entre el teatre i la narració en veu alta?

Principalment dues. Al teatre hi ha tres parets, les dels dos costats i la del darrere, i l’actor no interacciona amb el públic. En canvi, el narrador trenca la quarta paret perquè ens dirigim al públic. I la segona és que no portem un disseny tècnic, sobretot llums i escenografia, en canvi els actors de teatre sí. Hi ha espectacles que no es poden fer de cap de les maneres sense attrezzo; en canvi, jo em puc transportar a tot arreu. Per a la resta, que és tenir un bon text i saber-lo comunicar, fem exactament el mateix.

Res més?

Els narradors no ens aprenem els textos de memòria. Sabem el que hem de dir, ens fem nostre el text i el diem. Per a l’actor, quan diu porta, és porta. Per al narrador, també pot ser entrada. Però sí que de vegades és complex dir què és teatre o narració. Hi ha una hibridació.

El conte és el germà pobre de la literatura?

Perquè ens pensem que allò que és gran i va ben vestit és millor que el que és més humil, que no vol dir que no tingui dificultat. Estem decidint que una novel·la, que és més gruixuda, és més difícil que un conte. I qui ho diu que aquestes cent pàgines seran més bones que les cinc d’un conte? Confonem la quantitat i el volum amb la qualitat, i això passa també a nivell escènic. Com més infraestructura portes li dones més valor.

Diria que ara hi ha un boom d’explicar contes, però només per a infants. De programació d’adults no n’hi ha gaire.

Hi ha espais de programació estable a Barcelona, alguns bars que durant una època de l’any programen narració… El conte serveix fins que hi ha coses més importants a fer com estudiar anglès, informàtica o jugar a futbol.

Per què passa, això?

És una qüestió social, la idea que el conte és per als més petits, i gratuït. La vessant d’adults, costa pensar que podrà interessar.

En canvi, hi ha programacions estables de teatre.

El teatre està socialment més reconegut.

Tampoc es fan actuacions de lectura en veu alta.

Ara la lectura s’ha convertit en un acte molt individual i des que aprens a llegir i el llibre és assequible, no necessites res més. Abans les famílies eren molt nombroses, tot era més comunitari, més grupal, i ara treballem més sols, mirem pel·lícules més sols, escoltem música més sols, llegim més sols. Ha estat progressiu.

El nivell dels narradors a Catalunya és bo?

Sent generosa li posaria un 6,5. Hi ha molta gent que s’hi veu en cor i no en saben prou. Pel fet de ser considerat un gènere menor, hi ha molt d’intrusisme laboral i gent que s’atreveix a tot. I els contracten perquè els que contracten no tenen un criteri clar, tenen un criteri econòmic i si pel mateix preu en poden tenir quatre… En infantil, això passa molt. A l’EVA ens costa trobar narradors perquè amb els preus que estan disposats a pagar no podem portar gent de la Gran Bretanya o de Veneçuela. I aquí hi ha narradors bons, però no podem portar cada any els mateixos.

No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes (1978)

-Es cierto –dijo mecánicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno–; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve”.

Augusto Monterroso

…el drama del desencantado que se arrojó a la calle desde el décimo piso, y a medida que caía iba viendo a través de las ventanas la intimidad de sus vecinos, las pequeñas tragedias domésticas, los amores furtivos, los breves instantes de felicidad, cuyas noticias no habían llegado nunca hasta la escalera común, de modo que en el instante de reventarse contra el pavimento de la calle había cambiado por completo su concepción del mundo, y había llegado a la conclusión de que aquella vida que abandonaba para siempre por la puerta falsa valía la pena de ser vivida.

Gabriel García Márquez

El drac confessa a Sant Jordi que no suporta més la cremor d’estómac i el cavaller li suggereix que, en lloc de guspires roents, llenci paraules d’amor a través dels queixals. Quan el sent, la princesa se n’enamora i li regala una rosa. Gelós i abatut, el sant patró galopa fins que es fon a l’horitzó. Per Sant Drac, bèstia i princesa festegen l’amor al Llac Ness, amb la il·lusió d’una retrobada familiar.

Joan Pinyol