L’ocupabilitat. 1a part

1
87

Una de les excuses que més escolto d’aquests joves que s’han llançat al carrer a cremar-ho tot és que no troben feina ni albiren cap futur. Per si no ho saben, vivim en un règim polític d’economia de mercat, capitalista i consumista. Consum i festa que encanten tant a universitaris amb màsters com a ni-nis. Amb les crisis econòmiques cícliques i les retallades, ja fa temps que vam deixar endarrere el suposat estat del benestar. Els rics mai pagaran cap ajut, barra lliure, ni low cost. A més, enlloc posa que sigui obligatori ser universitari ni que la feina estigui garantida. L’habitatge sí que és un dret, però també és una mentida més dels polítics que van redactar la Norma. Algú creu que els més grans ho hem tingut fàcil? Parlem de com hem pagat les hipoteques amb pluriocupació i hores extres? Analitzem les alternatives. Algú ha sentit parlar de la formació professional? Doncs resulta que té més futur que moltes carreres universitàries deficitàries. Triar una carrera “perquè m’agrada” és un error. Una noia de segon curs es queixava massa tard que a les jornades de portes obertes de les universitats no la van avisar que aquella carrera que li agradava tant no tenia gaire futur. Molts acaben fent-se autònoms precaris, treballant en l’economia submergida o demanant un aval als pares per posar una botigueta que plega abans d’un any. Adeu a l’emprenedoria.

M’hauria estimat més que els nostres impostos destinats a subvencionar les costoses universitats haguessin anat a FP. Alguns universitaris van a escalfar cadira a classe, a l’Erasmus i a festes universitàries fins als 25 anys o més. I, sorpresa, no gaires troben feina del que van triar estudiar. En canvi, la majoria dels d’FP comencen a cotitzar i a tornar-nos els nostres impostos en forma de pensió als 18.

Joan Pes Castell

Sant Sadurní d’Anoia

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI