Hi ha la idea bastant estesa que la lluita de les dones pels seus drets socials i laborals, a més de la reivindicació per ocupar el seu lloc al món, ha estat un afer de les dones de classe humil. Marie Bonaparte desmenteix aquest tòpic. Marie Bonaparte era filla del príncep Roland Napoleó Bonaparte i de Marie-Felix Blanc, filla de l’amo del Casino de Montecarlo. Marie va néixer el 2 de juliol de 1882. Un mes després del part va morir la seva mare, que va ser enterrada a Versalles. Marie era l’hereva de la seva fortuna.
Marie Bonaparte, una nena sense mare i molt sensible, era també una jove intel·lectualment inquieta que va rebre una bona formació per part de les seves institutrius. Marie volia estudiar medicina, però el príncep Roland Bonaparte l’hi va impedir. Era inconcebible que la descendent d’una família principesca estudiés medicina. Però Marie Bonaparte tenia vocació per la recerca científica i va escriure nombrosos assaigs, alguns sobre la sexualitat femenina, aleshores encara un tema espinós i desconegut. Juntament amb Lou Andreas-Salomé i Anna Freud, Marie Bonaparte és considerada una de les brillants deixebles de Sigmund Freud, que en una carta va escriure a Marie: “El gran problema que no ha estat mai resolt i que encara no he assolit de resoldre a desgrat dels trenta anys de recerca en l’ànim femení és: què vol, la dona?”.
La bibliografia de Marie Bonaparte deixa amb la boca oberta, i tan poc que se’n sap, d’ella, fora dels cercles d’estudiosos de la psicoanàlisi. Marie Bonaparte va viure un dels moments més importants de la seva vida quan amb 45 anys va ser rebuda a l’Associació Psicoanalítica Internacional. La professió dels seus membres era la de consagrar-se a la recerca científica i a la pràctica de la psicoteràpia. Les aportacions de Marie Bonaparte, que es va casar amb el príncep Jordi de Grècia, tenen un alt nivell. Entre altres estudis, va analitzar en el marc de la psicoanàlisi l’obra d’Edgar Allan Poe. En la biografia escrita per Francesca Graziano, Marie Bonaparte. La principessa dells psicoanalisi (2005), el seu net, el príncep Carlo Alessandro della Torre e Tasso, escriu: “’Amama’ era a l’avantguarda del temps en què va viure”.
