Marina Bartolomé, Elisenda Papiol, Guillem Gallifa i Lluïsa Térmens guanyen el 5è concurs de microrelats

0
436
Guanyadors, il·lustradors i jurat, dissabte al claustre de Sant Francesc.

Dissabte a la tarda va tenir lloc al claustre de Sant Francesc, de Vilafranca, l’acte de lliurament de la cinquena edició del concurs de microrelats “És la tribu la que educa”, que organitza el Grup de Mestres de l’Alt Penedès, en el marc del festival VilaPensa. S’hi van presentar un total de 36 originals, dels quals deu d’autoria vilafranquina, vint de penedesenca, i els sis restants de la resta de l’àmbit de parla catalana. En

guany n’han resultat guanyadors Marina Bartolomé Valenzuela, amb el relat “Agafo aire”; Elisenda Papiol Solé, amb “Els canelons de l’àvia”; Guillem Gallifa Gómez per “Fills d’ella”; i Lluïsa Térmens Santa pel relat “On ets?”. Els quatre relats guanyadors, que es poden llegir a continuació, han estat il·lustrats per alumnes de batxillerat artístic de l’institut Milà i Fontanals, de Vilafranca: Carlota Gómez Mascaró, Maria Cano Ruiz, Erin Fragoso Rosal i Laura Expósito Toro.

“Agafo aire”

Obra de Carlota Gómez.

Marina Bartolomé Valenzuela

Macarrons amb carn, amanida de tomàquet (pelat) amb tonyina, xocolatines amagades a l’armari, abraçades, com més estona diguis “uuu” més t’estimes l’altra persona, agafo aire.

“uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”

Llet amb sucre abans d’anar a dormir, peücs, molts peücs, un balancí al costat del balcó, un davantal blanc, pessigolles als genolls, si rius molt tens molts diners, vestits de flors, llits separats, accent andalús, agafo aire.

“uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”

Mal de panxa, ulls amb taques, ni un Nadal juntes iaia, classes de tennis, mal d’esquena, migdiades, agafo aire.

“uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”

Mirada perduda, menjar de cullera, agafo aire.

“uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”

Dos xiprers, agafo aire.

“uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu”

Em quedava sense aire sempre abans que la meva àvia.

Els canelons de l’àvia

Il·lustració de Maria Cano.

Elisenda Papiol Solé

A finals de juliol l’àvia em va convidar a passar un dissabte a casa seva.

“Avui faré canelons i necessito que m’ajudis, les cames no m’aguanten quan estic massa estona dreta i ton avi només sap menjar-se’ls”- va dir.

Em va rebre amb una llarga abraçada. “Té, posa’t aquest davantal, ja tinc el tall rostit i gairebé fred, a punt per trinxar” – va explicar. Amb delicadesa n’agafava un bocí el posava dins una màquina i en sortien regalims de carn que deixava caure en un bol. Va estar una bona estona per enllestir-ho. Després hi va posar el suc de la cocció, ou batut, un bon raig de llet i ho va remenar bé. “Ara ha de reposar”- va afegir mentre omplia l’olla d’aigua. En començar a bullir hi va tirar un rajolí d’oli, un polsim de sal i, a continuació, hi va anar capbussant les rígides làmines de pasta que s’anaven convertint en dòcils embolcalls, després les banyava en aigua freda abans d’arrenglerar-les escrupolosament sobre el marbre. Aquella sincronització em va fascinar.

“Renta’t bé les mans que et toca treballar”- va advertir amb energia – “ves posant un grapadet d’aquesta pasta sobre cada làmina, la cargoles i la col·loques a la safata”.
L’àvia va anar a descansar però no em va treure els ulls de sobre en cap moment. Finalment, preparà la beixamel i la repartí, deixant els canelons completament coberts.
“Ja els tindrem a punt per la festa major, només caldrà posar-hi el formatge i gratinar-los. El vespre els col·locaré al congelador”- va enunciar tota cofoia. Avui és Sant Fèlix i farem un bon àpat, tots junts, al voltant de la taula; l’àvia no hi serà, va morir fa quinze dies, però la recordarem menjant-nos els canelons que vam fer plegats.

Fills d’ella

Il·lustració d’Erin Fragoso.

Guillem Gallifa Gómez

L’àvia va perdre el coneixement. Noranta-tres anys tenia ja, noranta-tres! I va desmaiar-se al bell mig del carrer Major. L’ambulància, ràpida i diligent, va portar-la d’urgència a l’hospital més proper. La infermera encarregada de la cura de l’àvia, va entrar a la base de dades per tal de posar-se en contacte amb algú de nosaltres, la seva família. Després d’uns minuts de cerca, li va semblar localitzar un dels seus fills, un mestre que treballava a la ciutat veïna. Quan va arribar a l’hospital, la infermera va dir-li a l’àvia que el seu fill havia arribat.

La pobra àvia, sedada, va aixecar el seu braç tremolós. El mestre li va agafar la mà i la va mantenir entre les seves amb calidesa durant hores. De tant en tant la infermera li suggeria al noi que es prengués un descans, però ell rebutjava. Prop de la matinada, l’àvia va morir. Després de morir, el mestre li va preguntar a la infermera:

-Qui era aquesta bona ànima?
La infermera li va dir, -Però, que no era la seva mare?
-No -va dir el mestre – però vaig veure que s’estava morint i en aquell moment ella necessitava a un fill desesperadament, i per això em vaig quedar.

Des d’aquell dia, l’àvia deixava a la Terra un fill més a la família. I nosaltres, guanyàvem un oncle.

On ets?

Il·lustració de Laura Expósito.

Lluïsa Térmens Santa

Àvia, en els meus records sempre has estat la millor companya d’infantesa , però  has marxat i el foc t’ha transformat en cendres, però et sento molt, molt a prop meu. Tot allò que et feia ser tu i no una altra persona, encara és aquí. La mort et transforma en un present etern.

Ja no trobo els teus ulls per mirar-me, ni les teves mans per acariciar-me, ni paraules per guiar-me, ni contes plens de fantasia per explicar-me, ni una espurna del teu cos per fer-me companyia. Però hi ets i en aquest espai immens que ens envolta, crec que un dia ens retrobarem.

Traspàs és la paraula que no coneixia però avui l’he après i em consola el seu contingut. Has fet aquest gran pas però no sé on has anat. Allà m’esperaràs i a vegades, en somnis, et podré retrobar. I sense ni una petita part del teu cos, podràs parlar-me, mirar-me, acariciar-me, acompanyar-me i omplir-me de tu sense ser-hi. Ets un buit immens ple de vivències que em recorden la teva bondat.

Sempre present, sempre absent, així et tindré fins que jo també faci aquest pas tan gran per retrobar-te. Perquè sé que m’esperes i m’esperaràs el temps que calgui i allà on siguis.

Mentre faig aquestes reflexions asseguda sota l’ombra de l’olivera que ens havia acollit moltes vegades quan era més petita i m’explicaves contes i em pentinaves les trenes, de cop i volta, es gira un vent suau movent les seves branques plenes de fulles que m’acaricien la cara.

Ets tu?

FER UN COMENTARI