L’hivern passa pels carrers, solitari i discret. Uns joves també ho fan, però cridant i fent soroll; a més a més dels crits que deixen anar, duen per amenitzar els seus passos un aparell de música damunt l’espatlla d’un que escampa com els fems un tuf sorollós que pretén passar vanament per art allò que no ho és.
Els mitjans de comunicació, sobre tot els visuals, ens infesten de programes que furguen en el fang de la immundícia humana, i treuen a la llum allò més cridaner i sensacionalista de la vida de la gent –sovint sense cap més valor afegit que el de la morbositat que s’hi enganxa i s’encomana amb facilitat. Som tristament testimonis de picabaralles, entre interlocutors sense cap interès, d’una pobresa verbal infinita, la qual cosa és contraindicada per als que tenen un cor massa sensible a l’art de l’oratòria i a la bellesa del llenguatge en general.
Penso que la discreció està quedant antiquada. L’exhibició pública i la confessió s’estan convertint en el material bàsic del xafardeig i de l’ideari de molta gent.
La discreció és la reserva en les accions i les paraules de qui no fa sinó allò que convé fer ni diu sinó allò que convé dir. Però aquesta fruita escasseja, no se’n troba gaire ni de quilòmetre zero ni de quilòmetre mil. A l’hivern els rosers pensen en les seves roses, però no criden en la seva absència. Són discrets. Saben que l’hivern no és sinó el son de la primavera, el repòs de les flors. La natura neix i mor discretament. Només crida escandalosament l’atenció quan està furiosa, però la fúria no dura massa –allò intens s’acaba aviat–: el tro, el xàfec, la ràfega de vent, la mala maror… es desfan i desapareixen al primer revolt del temps.
En els dies més freds estem contents de seure vora el foc i veure el cel a través de la finestra, gaudint de la vida tranquil·la i secreta que es pot tenir en un racó caldejat de vora la llar. Gairebé se sent la fressa tènue de les paraules que s’amunteguen als caps que tenim al costat. Un glop de cafè, un alè silenciós, unes mans calentes. El doble vidre de les finestres hi ajuda. I esprem asseguts i en silenci el que hagi de passar. Però entreveig que l’art de la solitud, de la discreció mesurada, d’aquest silenci immaculat que Pascal va situar en el cor de la veritable educació i la veritable maduresa, s’ha perdut gairebé tot. Potser que en fem melmelada, del que queda.
