Soc a l’aeroport. Asseguda, i gairebé immòbil, percebo anades i vingudes constants, gent i més gent que no sé d’on venen i cap on van. Si hagués d’estar-m’hi hores fent-se dies crec que embogiria. El tràfec és tan gran i tan absorbent que no deixa un moment de treva; no té aturador i em sento com una bola dins d’una ruleta russa, o més ben dit, són els meus ulls que rodolen d’un rostre a un altre, d’un gest a un altre, d’uns passos a uns altres, sense poder tenir el temps suficient per pair-los bé perquè no se m’indigestin. El menjar també és ràpid: encara que pugui deglutir amb la calma de la digestió de la serp l’entrepà de pernil salat que m’he fet, no ho faig: se m’encomana el ritme del meu voltant i me l’acabo amb quatre mossegades. Persones com formigues agitant-se al voltant d’un formiguer. Però encara sort que són totes diferents –la varietat és l’única disculpa de l’abundància.
La mirada és el tacte de l’ànima; és, a parer meu, el sentit més aristocràtic que tenim –els altres em semblen plebeus al seu costat– i em permet de copsar la sorprenent realitat de les coses, que és el meu descobriment de cada dia. I miro mirades. Hi ha mirades perdudes, mirades trobades, mirades il·lusionades, mirades cansades, mirades tristes, mirades sense esma, mirades inquietes, mirades mortes. El desconcert que em provoquen és directament proporcional a la ignorància que en tinc. Tanmateix, no val a preguntar res; mirar la vida de lluny, res més. Res se sap, tot s’imagina.
Tinc la sensació que passem i oblidem, i el sol és puntual tots els dies, però els avions no. M’adono de la cara de desesperació d’un home en saber que el seu avió va amb retard. Pregunta la magnitud de la tragèdia: “un retard de dues hores”. La vida sembla una vacil·lació entre una exclamació i una interrogació. El món es retarda. Potser el millor, en aquests casos, és no pensar en el temps que passa i deixarà de passar. Ara i aquí, baixa del cel el coneixement íntim de la vacuïtat de tots els esforços i de la vanitat de tots els propòsits: aquell home ho ha entès i deixa anar el seu cos en una cadira igual a totes les altres cadires enganxades en filera. Sempre es tracta d’esperar, d’esperar arribar o d’esperar marxar. Esperar. I com que ens hi posem com ens hi posem és així, també puc veure que hi ha suficient bellesa a ser aquí i no en una altra banda. Una dona ha perdut la maleta. I si portava la vida sencera a dins la maleta? Aleshores, més endavant, si ningú li preguntés “què és la vida”, ella podria respondre: La vida és tot allò que vaig perdre.
Certament, en qualsevol viatge es perd alguna cosa (el raspall de les dents, el cap, les ulleres, una jaqueta, el temps, el cor…) –i més si no s’ha facturat– i se’n troba una altra: les ganes de tornar.
