Caminar fins que no ens quedin certeses / pel pedregós camí de l’obvietat
La papallona somnàmbula, publicada a L. Muntaner Editor i escrita a quatre mans, com una bella sonata de piano, és, en aquest cas, pura poesia. Els autors desvetllen en l’epíleg la voluntat d’acostar-se a un treball creatiu, com en el joc del “cadàver exquisit”, dins el teló de fons de les avantguardes i l’esperit d’explorar allò que resta per fer, tot presentant un bagatge d’autors que els inspira, Melville, T.S. Eliot, Nabokov, Marinetti… i el desig de gaudir d’aquest corrent provocador.
El llibre respira innovació i tradició, amb la força de dues ànimes que han decidit treballar plegades per oferir una filigrana poètica plena de sensibilitat. El mirall hi té un paper clau, permetent-nos traspassar d’una realitat propera vers un món obscur i desconegut (“Submergides galeries on bussejaré, / empassant-me la fredor de tanta història inútil”). La presència del temps i el no temps (“un glop de temps… un batre d’ulls”), així com del foc, el mar i el Teide, omplen el poemari de cavil·lacions que sacsegen el lector atent.
La boira, que no deixa veure clar el camí, exigeix una lectura diligent: “La boira, esparverada, s’inventa un rostre i em suplica que no bufi”. També hi és present la mort com a transformació, “larva de l’horror i del miracle”, fins arribar a la llum que emergeix de la foscor: “L’ombra crea meravelles de llum…”. El camí esdevé un viatge iniciàtic, de fora a dins i viceversa, amb ressons del món clàssic on el desig de trobar el tresor que s’amaga a l’opistòdom ens faci oblidar “l’enuig del camí”.
Els ulls, la por, la memòria, el silenci (“De la paraula, quedar-se només / amb l’aire que desallotja així que és dita”), la culpa i el record (“Enceses lletres dins la sopa del record”) travessen els poemes, juntament amb figures inquietants com fantasmes, diables, sirenes o dracs (“Fremeixen vers endins les urpes de la bèstia”), que semblen constituir una tercera presència.
Pel que fa a l’estil, destaquen les comparacions reveladores i les metàfores suggeridores: “A l’altra riba del deliri, els mots s’atarden / i masteguen les flors amb lúbrica innocència”, o bé “Obre la mà / Veuràs l’esqueix del que vam dir-nos…”. El lèxic, amb creacions com “sempremai” o “marmoritzava els dies”, reforça la potència expressiva.
La presència de l’avantguarda es palesa en l’onirisme surrealista (“Refarem el camí del cavall sense testa…”), en els espais en blanc i en símbols com les falenes, que cerquen la llum que les socarrimarà. El resultat és una obra intensa i reveladora, que convida el lector a deixar-se seduir per la força dels mots.
https://desigdellegir.wordpress.com
