Muntanyes de foc

Un volcà és una fractura a la Terra, és una esquerda que permet el magma que s’acumula pujar cap a la superfície i sortir pel cràter de la muntanya. Mentre hi hagi magma acumulat sota terra, el volcà estarà viu. Ara bé, pot estar actiu o no. El magma, que és una barreja de gasos i roques foses a temperatures molt altes, pot romandre al seu dipòsit durant desenes, centenars o milers d’anys. I no passa res. Només cal controlar-ho. L’explosió arriba quan augmenta la pressió i el magma necessita una via d’escapament. Talment com una ampolla de cava. Aleshores puja per la xemeneia, esberla el tap que s’ha format al con, al mig del cràter. La lava, que és el magma en superfície, és a dir, quan ja ha perdut el gas, també pot obrir fissures pels vessants de la muntanya cònica i sortir per allà.

Les erupcions poden ser de diversa índole. Hi ha, en primer lloc, les hawaianes, que són aquelles en què hi ha poc gas i, per tant, la lava va supurant pel cràter, sense força. Són els volcans menys perillosos perquè el material volcànic avança molt a poc a poc. En són exemples el Kilauea i el Mauna Loa, els dos principals volcans actius de les illes Hawaii.

Els altres tipus d’erupcions són totes explosives, amb més o menys força. La més comuna és l’estromboliana, que agafa el nom de l’Stromboli, ubicat a l’illa homònima del sud d’Itàlia i que té la particularitat que fa dos mil anys que està actiu, ininterrompudament. Els volcans estrombolians emeten poc gas i, per tant, són poc perillosos.

Els vulcanians, en canvi, ja fan unes explosions més violentes, més sovintejades i emeten molta cendra que surt en forma de bolet, però el material que expulsen no arriba gaire lluny. El nom li ve del volcà Vulcano, ubicat a una illa molt propera a l’Stromboli.

L’erupció vesuviana agafa el nom del volcà encimbellat a pocs quilòmetres de Nàpols que el 79 dC va despertar de cop (la majoria de la població no sabia ni que el Vesuvi era un volcà) i que va sepultar Pompeia i Hercolano sense donar temps a la fugida dels seus habitants. És molt perillós perquè fa fortes explosions que eleven columnes fins a 30 km d’alçada, que provoquen núvols piroclàstics que avancen a gran velocitat i que arrasen tot el que troben a desenes de quilòmetres, amb una pluja de foc, gasos, cendres i pedres. Tot, a temperatures altíssimes.

Finalment, l’erupció peleana és encara més mortífera que la vesuviana. La lava es consolida ràpidament, tapona el cràter i la forta pressió que agafa el volcà fa que esclati amb més força, rebenti parets i en surti una bola de cendres, gasos, fragments de material volcànic, etc., que pot arribar a avançar a 500 km/h. El nom li ve del Mont Pelée, a l’illa caribenya de Martinica, que l’any 1902 va provocar la mort de 28.000 persones, cremades i asfixiades pels núvols ardents en tan sols dos minuts.

Els volcans no estan repartits d’igual manera per tot el planeta. N’hi ha a tots els continents i a tots els oceans, però la zona volcànica més activa es troba al que es coneix com a cinturó de foc del Pacífic, és a dir, tota la costa oest d’Amèrica, des de Xile fins a Alaska, i tota la franja litoral asiàtica i d’Oceania amb el mateix oceà, des de la Rússia més oriental (península de Kamtxatka) i el Japó, fins a Nova Zelanda i Indonèsia, passant per les Filipines. És en aquesta zona on hi ha més volcans i on es troben també els més perillosos del món.

Ara bé, també se’n compten una vintena d’actius al Mediterrani, n’hi ha a l’Àfrica, a l’Atlàntic, a l’Índic… i fins i tot al massís central francès (80 volcans adormits a l’Alvèrnia). A Catalunya hi ha tres zones volcàniques: a l’Empordà, a la Selva i la més coneguda, a la Garrotxa, amb 45 volcans i un museu que hi està dedicat.

Finalment, hi ha els submarins, que de fet són la majoria (podria haver-n’hi més de 50.000, no se sap del cert), però no es veuen, són els grans desconeguts, estan menys estudiats i també causen menys estralls perquè el foc en contacte amb l’aigua de seguida perd virulència. Això sí, poden provocar tsunamis.

La ubicació dels volcans no és fruit d’un capritx de la natura. La Terra està formada per set plaques gegants en constant desplaçament. La topada entre dues plaques fa que s’elevin muntanyes, que es formin serralades; també hi ha plaques que se separen, o que xoquen i se superposen. Tot aquest moviment subterrani afavoreix tant que hi hagi terratrèmols com l’aparició de volcans. Precisament, la majoria de volcans continentals –i els més actius del planeta– es troben als límits entre aquestes plaques: l’esmentat cinturó de foc, el Rift africà, el Mediterrani…

La vulcanologia és la ciència que estudia els volcans: el seu capteniment, l’evolució, i fa previsions del que pot passar a base d’analitzar sèries de dades i de comparar-les amb comportaments anteriors. Ja l’escriptor romà Plini el Jove va explicar per carta a l’historiador Tàcit com havia estat l’explosió del Vesuvi, que ell havia presenciat, al segle I dC, i gràcies a la qual sabem bona part del que va passar. Però no és fins a finals del segle XX que es fa una anàlisi sistemàtica, rigorosa i en xarxa de tot aquest fenomen. I és també contemporània l’elaboració de plans d’emergència i el respecte que s’han guanyat els vulcanòlegs amb les seves prediccions. Amb elles, catàstrofes com les del Tambora (any 1815, considerada la major explosió volcànica de la història, amb 92.000 morts), el Krakatoa (1883, 36.000 morts), tots dos a Indonèsia, o el Nevado del Ruiz (Colòmbia, 1982, 25.000 morts), tal vegada no s’haurien produït.

Actualment, els volcans són font de molta riquesa a la Terra i no és estrany que al seu voltant es concentri el 10% de la població mundial. Els terrenys situats en zones volcàniques són rics en minerals de tota mena, són molt fèrtils i s’hi donen les millors collites del món. Això a banda, el turisme de volcans també fa pujar el PIB de molts països. Islàndia, amb més de 200 volcans, i país de referència dels guèisers; Costa Rica, que viu en bona part de l’ecoturisme; el Vesuvi italià, les nombroses illes d’Indonèsia o el Teide a Tenerife són només alguns exemples de regions volcàniques que atreuen una quantitat ingent de turistes cada any. Per tant, ens en podem servir, però sense perdre’ls el respecte.

El macaco japonès es fa passar el fred de l’hivern banyant-se en les aigües termals escalfades pels volcans.

Tot i tenir el cim a “només” 3.718 metres, el Teide és el tercer volcà més alt de la Terra, només per darrere del Mauna Kea i del Mauna Loa hawaians, si es compta la part aèria i la subaquàtica (7.500 metres).

L’explosió del Tambora (1815) va ser tan potent que els seus núvols de cendra van deixar un any sense estiu (el 1816), es van perdre moltes collites i va morir molta gent de fam.

El volcà més gegantí conegut del sistema solar no es troba a la Terra, sinó a Mart.
És el mont Olimp, de 22,5 km d’altitud i 610 km de diàmetre.

Les ruïnes de Pompeia són un cas únic de ciutat devastada per un volcà (79 dC) i que es va conservar intacta durant segles. Fins i tot s’hi van trobar les restes de persones petrificades pel foc.

Olot té quatre volcans urbans, perfectament integrats a la ciutat: el Montsacopa,
el Montolivet, el Garrinada i el Bisaroques. A més, al mig del cràter del volcà de Santa Margarida, a la Garrotxa, hi ha l’ermita romànica de Santa Margarida.

Només tres supervivents hi va haver l’any 1902 a la ciutat de Saint Pierre, de les 28.000 que hi vivien, després de l’explosió del Mont Pelée, a l’illa caribenya de Martinica: un presidiari que complia pena en una presó de parets gruixudes; un sabater que dormia a casa seva als afores de la ciutat; i una jove que va fugir amb barca cap a l’altra banda de l’illa. La resta van quedar carbonitzats en un parell de minuts per la colada piroclàstica.

Joan Martí és un vulcanòleg balaguerí d’origen i vilanoví d’adopció, que en menys d’una setmana s’ha convertit en mediàtic ja que liderava l’equip de científics que va pronosticar amb encert la imminent erupció del Cumbre Vieja, a La Palma. Martí és director de l’Institut de Geociències de Barcelona, que pertany al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), i en sap un niu, de volcans.

Es pot dir que els volcans són el que queda de la bola de foc que fa 4,5 milions d’anys era la Terra?

El procés és a la inversa. La Terra té un procés de creació i conserva a l’interior una part de la calor original. Hi ha un altre procés que és totes les reaccions nuclears del mantell inferior i del nucli. La Terra és la central nuclear per excel·lència i crea una calor que és l’energia interior del planeta, que es va dissipant, i crea un procés que fa que es moguin el mantell, l’escorça, i fa que hi hagi moviments tectònics. Els volcans són una expressió de l’energia interna de la Terra i van associats als moviments de les plaques tectòniques.

La vulcanologia és una ciència força moderna.

Tu ho has dit, és una ciència relativament nova. De fet, com a ciència no existeix, no és una disciplina que es doni a cap universitat. És una ciència multidisciplinar, som equips de gent que cobrim tots els aspectes. Comença el 1980 amb l’erupció de Saint Helens, que fa canviar l’enfocament de com es veia. Es comença a incidir en entendre com es preparen les erupcions, com es fan. El nostre interès és entendre com funciona i fer el control de l’activitat.

Per què hi ha volcans que es pot predir que són a punt d’erupcionar i altres que no?

A La Palma vam veure fa només onze dies un canvi de comportament, que s’accelerava i que podia erupcionar. Comencem a preveure què pot passar, quan podria ser, on, com. En la predicció incideixen diversos factors. El primer és la informació que tenim. De vegades en tenim prou per fer un pronòstic encertat, tenim informació d’erupcions anteriors i sabem com pot funcionar. El segon és estar preparat, disposar d’una xarxa de vigilància de la zona en concret. I el tercer és si hi ha una certa preocupació social i política que faciliti les tasques de prevenció. En altres casos pot ser que un d’aquests tres aspectes no hi sigui, però els volcans acostumen a avisar gairebé sempre.

El Nevado del Ruiz (Colòmbia) va sepultar el poble d’Arnedo i va causar 25.000 morts el 1985.

El Nevado del Ruiz va avisar durant molts mesos abans. Però pot passar que fer un pronòstic inadequat pugui fer quedar malament el polític que ha fet evacuar la població, i ja no hi hagi confiança la següent vegada. Els vulcanòlegs hem d’ajudar que el polític prengui la bona decisió, donant informació al màxim d’encertada.

Molta gent va descobrir l’any 2010, amb l’erupció de l’Eyjafjallajökull islandès, que va obligar a tancar el trànsit aeri de mig Europa per l’expulsió de cendra, que els efectes de les erupcions poden ser molt grans, fins i tot planetaris, malgrat no tenir el volcà al costat.

El cas d’Islàndia el posem com a exemple sempre perquè és una erupció que no havia de ser molt gran, se sabia des de feia tres o quatre mesos. Però sol passar que les direccions del vent fan que tot vagi cap al nord, i es va donar la circumstància que va anar cap al sud i que va ser subglaciar, el gel es va desfer, es va barrejar amb el magma i va produir una quantitat de cendra enorme, va anar cap a Europa i com que no estàvem preparats, es va reaccionar tard. A més a més, hi va haver el problema del desconeixement: no se sabia amb quina quantitat de cendra podia volar un avió. No estava contemplat com un possible perill.

Es diu que prop del 10% de la població del món viu sota l’àrea d’influència d’un volcà. És perillós.

Són perillosos, però es pot minimitzar el risc. El perill és el fenomen natural. Ara bé, la conseqüència del perill és el que ho converteix en risc. La gent hi viu perquè són zones molt fèrtils. Un dels grans negocis mundials és el turisme volcànic. Tot això dona riquesa, però s’ha de saber conviure amb els volcans. U, tenint coneixement científic per entendre’l. Dos, amb educació, cal tenir en compte determinades coses. I tres, les autoritats han de tenir plans d’emergència. Tot això redueix al mínim el risc de viure al costat d’un volcà.

Han de patir els habitants de les altres illes Canàries, veient el que està passant a La Palma?

No. Hi ha hagut una concentració d’activitat a La Palma, que es va manifestar fa deu-onze dies, un període curt, i s’ha reaccionat bé, no hi ha hagut pèrdua de vides. En els danys materials no s’hi pot fer res. Però això és tot, la predicció es va fer ben feta. I de cara a les altres illes, cal insistir que totes les Canàries és una zona volcànica activa i aquests processos es poden repetir en altres llocs.

Quins indicis teníeu, a La Palma?

Molta sismicitat, petits, molt petits. Deformació del terreny: es va començar a inflar. Sortida de gasos, que només poden sortir si el magma és molt amunt. La sismicitat es concentrava en un lloc: t’indica per on pot sortir. I també l’estudi del que li havia passat amb anterioritat: totes les erupcions havien seguit un patró molt semblant. I és el que està sent.

Se sap quan pot durar l’erupció?

No ho sabem. Entre 15 dies i dos mesos. No sabem si el dipòsit de magma és gran o petit. La fàbrica de magma no para mai, però fa entregues molt de tant en tant, depèn del lloc, depèn de la freqüència. Aquí és de l’ordre de 40-50 anys.

I a la Garrotxa? Hi tenim una zona volcànica amb 45 volcans que no estan extingits.

La Garrotxa és una zona activa, però la fàbrica de magma va molt més a poc a poc i l’entrega és de milers d’anys per tornar-se a reactivar. No cal preocupar-se, però la possibilitat hi és.