El tema no és nou. Als pobles on es van començar a barrejar les cases amb habitatges comunitaris, els veïns d’aquests plantaven les seves cadires i tamborets al carrer (via pública) just davant de l’entrada, poc abans d’anar a sopar, de manera que algú altre ho pogués fer en un altre lloc i així, després de sopar, poguessin gaudir de l’espai conquerit prenent la fresca, tot gaudint de la tertúlia del dia. Aquesta sensació també la podem traslladar a les sales de cinema en el moment en què ens van alliberar del compromís de fixar-nos un espai (numerat) a favor de poder triar el que volguéssim dels disponibles (sense numerar) i deixant-hi una penyora si ens n’absentàvem uns minuts.
Ara que hi ha tantes llars amb mascotes, els seus propietaris/àries saben molt bé el que vol dir allò de “marcar territori”. Desconec el contingut de la Llei de Costes, tot i que no crec que s’hi digui res respecte del que ha passat a la platja de Vila-seca, on els estiuejants fan enginyeries per ocupar la primera línia de l’aigua del mar. No crec que la solució del problema estiuenc i massificat pugui venir de 600 quilòmetres de distància terra endins, encara que sigui un costum arrelat a tota la costa mediterrània, més aviat prefereixo pensar en el civisme de tots plegats.
Miquel Àngel Santos
Vilafranca del Penedès
