“Vivim del Gloria”. L’afirmació la va fer dijous de la setmana passada la consellera d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat, Teresa Jordà, en una visita a Vilafranca. Pot semblar un comentari frívol, però retrata a la perfecció la situació de sequera extrema que viu el país.
El Gloria va ser un temporal que va assolar Catalunya el gener de l’any 2020, fa més de tres anys. Va caure tanta aigua que es van omplir els embassaments. De llavors ençà, no és que no hagi plogut, però ho ha fet molt menys del que es necessita, tenint en compte els nivells de consum que hi ha actualment (un hectòmetre cúbic d’aigua al dia). Fa 25 mesos que no plou fort a les capçaleres dels rius. I els pantans, i els rius, han anat perdent cabal fins a quedar… a les escorrialles. O gairebé. Es nodreixen principalment de la pluja, també del desglaç. Enguany, de desglaç n’hi haurà ben poc perquè ara, al març, hi ha unes quantes clapes de neu i poca cosa més. Només la neu artificial de les pistes d’esquí. I els cabalosos rius del Pirineu semblen rieres. El pantà de Sau, amb l’antic poble de Sant Romà de Sau inundat –i ara plenament al descobert–, està tan baix que la Generalitat l’està acabant de buidar perquè la poca aigua que queda es pugui aprofitar al pantà de Susqueda, que hi queda a sota.
Actualment, amb data 23 de març, les reserves dels embassaments catalans es troben al 27%, segons informa l’Agència Catalana de l’Aigua. La situació és molt crítica. Els embassaments són essencials per garantir l’abastament i la resta d’usos de l’aigua, i tan sols es complementen –i encara gràcies!– amb l’aigua procedent d’altres fonts com els aqüífers, la que es reutilitza després del sanejament a les depuradores i la que es genera a les dessalinitzadores.
Davant l’excepcionalitat del grau de sequera, el Govern català ha aprovat un decret llei que ordena la reducció del 40% de l’aigua per a usos agrícoles, del 15% per a usos industrials, la reducció de l’aigua per a usos lúdics (15% en usos assimilables i 50% en reg) i la prohibició del reg de zones verdes, tant públiques com privades. També prohibeix la neteja de carrers amb aigua potable, i redueix de 250 a 230 els litres que es pot consumir per habitant i dia. Mesures totes elles benintencionades, però insuficients si d’aquí a l’estiu no comença a ploure amb ganes. Tenim piscines privades a tort i a dret, hi ha camps de futbol amb gespa artificial a tot arreu que necessiten reg, hi ha camps de golf, canons de neu artificial, cultius de regadiu en un país que ja no s’ho pot permetrem, pous il·legals, contaminació d’aigües subterrànies, omplim banyeres… i, sobretot, molta inconsciència de la població, que es mira el canvi climàtic amb preocupació, però que modifica els hàbits de manera insuficient.
1. La Terra s’asseca
Si obrim el focus, veiem que el problema no és local, és planetari. Una quarta part de la població mundial viu sense aigua potable, i si continua la sequera, potser aviat en serà la meitat. Es diu que les pròximes guerres que hi haurà al món serà per la lluita per l’aigua, que és imprescindible per a la vida. Entre dimecres i divendres d’aquesta setmana s’està celebrant a Nova York la Conferència de l’ONU sobre l’Aigua, la primera en gairebé 50 anys, que ha de proposar canvis que haurien de ser transcendents a nivell planetari. És difícil trobar consens, els interessos privats tenen molt de poder, però si no s’acceleren els esforços per estalviar el bé més preuat, farem salat. Talment com amb el canvi climàtic en general.
A continuació, algunes persones del Penedès, expertes en els seus respectius camps, analitzen aquesta situació de sequera extrema des de diferents punts de vista.
2. Som davant la pitjor sequera que recordem?
Josep Miró, meteoròleg
D’entrada es fa difícil posar el llindar a partir del qual comença una situació de sequera, quan aquesta, ja de manera implícita, ve inclosa en la definició del nostre clima mediterrani, amb la presència d’una estació seca. Parlem d’estació seca quan la demanda hídrica és superior a l’aigua que ens arriba, ja sigui per precipitació o per deposició de la humitat condensada en forma de gotes d’aigua en baixar la temperatura, mentre que amb un augment de temperatura s’incrementa l’índex d’evaporació i, per tant, de sequedat. Al nostre clima és normal la presència de 2 a 2,5 mesos d’estació seca, malgrat que la pluviometria anual se situa en els 560 mm de mitjana en els darrers 35 anys d’observacions contínues a Cunit.
Tothom té present la sequera de 2007/08, malgrat que realment a les comarques penedesenques s’hi va produir entre el 2006 i el 2009, amb quatre anys clarament per sota de la mitjana. Parlarem d’any sec o extremadament sec quan a les comarques del Gran Penedès la precipitació sigui inferior als 450 mm, que vindria a ser la precipitació normal del Pla de Lleida.
També cal tenir en compte un factor que pot falsejar la percepció de sequedat i és no només fixar-se en la precipitació caiguda, sinó en l’aigua consumida, d’acord amb les reserves d’aigua embassada, que no depenen només de la pluja sinó de l’aigua gastada; estan molt en funció de la demanada hídrica de la societat actual, que amb el creixement de la població i l’augment de la necessitat d’aigua per a usos industrials, agrícoles, de producció elèctrica i usos turístics fan que el consum actual sigui molt superior a la demanada de fa 15 anys, amb un balanç net molt inferior que el del 2006/09.
Cal tenir en compte que la sequera actual ve només de l’any 2021 ja que el 2020 va ser extremadament plujós. És curiós observar que després d’un any molt plujós sempre en ve un de molt més sec que la mitjana. Això va passar a l’inici de la sequera de 2006, que veníem d’un 2005 molt plujós, i en aquest cas un 2019 i un 2021 molt secs, després d’uns 2018 i 2020 molt plujosos.
El problema de la situació actual, que fa que possiblement estiguem davant la pitjor sequera que afronta el Penedès, a banda d’una forta demanada d’aigua, és que si la precipitació de 2021 va ser molt escassa, amb poc més de 410 litres, el 2022 ha batut tots els rècords de sequedat amb 259 litres en tot l’any (100 mm menys que l’any més sec fins aleshores, el 1988); una precipitació similar a la normal a les zones més seques d’Almeria. Aquesta precipitació extraordinàriament ínfima de 2022 és la responsable que aquesta sequera sigui més extrema que l’anterior, amb la meitat d’anys de període sec, però molt més extrems. Per acabar-ho d’adobar, l’inici d’any no convida a l’esperança. Així, si fins al març de 2022 van caure 68 litres, enguany en portem 54 i no es veu pluja prevista fins a finals de mes.
El més perillós és que afrontem el futur amb incertesa, ja que si la primavera no és més plujosa de la mitjana, serà difícil corregir aquesta situació fins a la tardor, que tradicionalment és l’estació més plujosa, amb l’agreujant que venim de dues tardors excepcionalment seques, sobretot la passada: en tot l’any no es va arribar a la precipitació mitjana de la tardor, que se situa entorn dels 270 mm.
Per tant, a banda de pregar per la pluja, no ens queda altre remei que tancar l’aixeta o incrementar la producció d’aigua.
3. L’aigua del cel
Xavier Soler, geòleg i autor d’Ara o mai
La pèrdua d’aigua dolça i les onades de calor seran els dos efectes més immediats del canvi climàtic. Només hem de donar un cop d’ull a les temperatures d’aquest mes de març i als budells terrosos dels nostres pantans buits. Però les causes més evidents d’aquestes imatges de temperatura i sequera excepcionals, que estan relacionades amb la nostra forma de viure i produir els aliments, ens resistim a acceptar-les. Estem perdent els béns més essencials per a la nostra vida, com són l’aigua i l’oxigen que respirem, sense voler ni tan sols saber què hem de fer per evitar-ho. Tot fa pensar que preferim la felicitat individual a curt termini a la supervivència de la nostra espècie.
El cert és que només pensem en l’aigua quan la perdem. Com si l’aigua fos independent de l’escalfament, la vegetació, els sòls o la biodiversitat. Pensem que no plou i mirem al cel, com feien els nostres avis amb les seves pregàries, però no volem veure l’estrès hídric dels arbres i la pèrdua d’humitat dels sols que han de suportar temperatures estivals de més de 60 graus. “Els arbres fan ploure”, diuen els amazònics, que saben perfectament que boscos i aigua van junts, que la vegetació és una esponja gegantina que reté l’aigua en el sòl i la transporta després a l’atmosfera, afavorint les precipitacions. La desforestació és el pitjor que pot patir un territori, el principi de la pèrdua de recursos hídrics, de la sequera persistent i la desertització. I avui tenim un estrès hídric generalitzat que no veiem i un sol orgànic sec i destruït.
Al marge de la reducció de pluges, la pujada de temperatures i la pèrdua de sol i vegetació són la raó principal de l’augment de la sequera, un problema que anirà a més en el futur. En aquest procés progressiu de degradació hi juga un paper destacat la indústria agroalimentària, devoradora d’aigua i territori. Estem destinant a l’agricultura i la ramaderia més del 40% de la superfície de tots els continents i el 70% de tota la nostra aigua dolça disponible. Una activitat contaminant que participa en un 20% a l’escalfament global. És evident que això haurà de canviar, però no serà senzill. Ara vindran les promeses electorals de més transvasaments i més dessaladores, i després les emergències i les restriccions. També vindran els fons d’inversió sobre l’aigua, un recurs escàs, com els minerals de transició energètica, on es poden guanyar molts diners. Qualsevol cosa menys una reflexió seriosa sobre el nostre futur i la urgència d’un canvi radical del nostre model de producció i consum dels aliments. Tenim els fons europeus per fer-ho. A què esperem!
4. El bé més preuat
Toni Ribas, activista i divulgador ambiental
Ja estem oficialment en situació de sequera excepcional, declarada per la Generalitat.
La situació és molt seriosa. Arrosseguem mesos sense pluges persistents, accentuant una tendència a la baixa des de l’estiu de 2020, i amb registres molt similars als de la sequera del període 2005-2008, quan es va haver de transportar aigua amb vaixell a la ciutat de Barcelona.
El nivell mitjà dels embassaments és del 27% a les conques internes i del 38% a les conques de l’Ebre, quan fa un any ambdues passaven del 50%.
Com que la previsió és que la cosa no millori a mitjà termini, el decret estableix una sèrie de mesures destinades, d’una banda, a estalviar recursos hídrics, i de l’altra a garantir el subministrament a les poblacions. Els principals afectats són els sectors agrícola i ramader, que hauran d’adaptar-se a la situació amb el risc que això comporta per a la seva activitat.
Tots sabem que l’aigua és l’element diferencial que permet la vida, i que la Terra és l’únic planeta del sistema solar que en disposa en prou quantitat.
Els efectes del canvi climàtic, del qual n’és totalment responsable el model productiu-econòmic imperant, es noten més que mai, i davant la impossibilitat d’aconseguir que plogui als llocs adients, en les quantitats necessàries i la intensitat adequada, ens toca adaptar-nos i prendre mesures pal·liatives.
L’administració en posa algunes, com la regeneració o la dessalinització, els sectors productius unes altres, obligats per llei o per necessitat, i a la ciutadania ens toca també mirar de no malaguanyar aigua. I això demana entendre la magnitud de la tragèdia i canviar alguns hàbits dels quals potser no som conscients.
Hi ha exemples clàssics com el de tancar l’aixeta mentre et raspalles les dents o posar filtres reductors de cabal a les aixetes, però hi ha mals hàbits no tan obvis com deixar córrer l’aigua de la dutxa fins que surt calenta. De vegades passen un parell de minuts en què es desaprofiten de mitjana uns 18 litres. Els multipliquem per 30 dies i tenim uns 540 litres al mes per llar. Si és el vostre cas, mireu de reubicar o canviar l’escalfador per reduir el temps d’espera. O recolliu l’aigua freda i feu-la servir per regar les plantes o llençar al vàter en lloc d’estirar la cadena (18 l igual a dues cisternes o tres mitges cisternes). De la mateixa manera, es poden rentar i esbandir els plats en palanganes. Cada rentada és entre 15 i 20 litres.
Pensem que qualsevol dia es pot acabar la màgia d’obrir l’aixeta i que ragi aigua. Parlem d’un recurs vital, limitat i fonamental per produir els aliments i garantir la nostra existència. Protegim-lo.
5. El canvi climàtic i l’abandonament rural provoquen incendis més grans i devastadors
Carme Capdevila, membre de l’ADF Rossend Montané
Ser voluntària i dona no és fàcil, però, per sort ,cada vegada som més les dones que formem part d’aquest col·lectiu tan gran, cada vegada més se’ns accepta i valora per les nostres capacitats, tenim funcions operatives com qualsevol home i no només hi som per repartir entrepans. No és un camí fàcil i hi ha qui tracta de menystenir la nostra feina, però és molt maco poder veure com treballem plegats sense tenir en compte el gènere, som poques en comparació amb el nombre de companys homes i no hi ha paritat, així que animo totes les dones amb ganes d’ajudar a cuidar i salvar els boscos, que ens contactin, que vinguin i ens coneguin i s’animin a formar-ne part.
Estiu rere estiu, i en els últims tres anys, cada vegada estem batent rècords de temperatura elevada de mitjana des que hi ha registres meteorològics. També en els darrers tres anys la sequera es va acumulant en la vegetació forestal perquè plou menys del que és normal. I això fa que els arbres del bosc es debilitin, cosa que els fa més vulnerables a les plagues i malalties, i per sobreviure assequen les brancades més baixes per poder mantenir les puntes de dalt verdes. Aquesta situació propicia els incendis forestals.
La paradoxa és que necessitem conservar els boscos per mitigar els efectes del canvi climàtic, per absorbir grans quantitats de diòxid de carboni (CO2) i convertir-les en oxigen (O2). I cada vegada ens costarà més esforços salvar aquests boscos de les flames.
Recordo que l’hivern de l’any passat al gener vam tenir set incendis. Des que soc voluntària de l’ADF mai havia vist tants incendis seguits en ple hivern. Aquest any, a les acaballes de l’hivern ja hem tingut dos incendis forestals importants, a Cubelles i a Calafell, en la nostra zona, i les condicions de sequera i climatològiques s’aniran agreujant.
L’abandonament de la pagesia tradicional i el món rural, la manca de gestió i aprofitament dels boscos i els efectes del canvi climàtic són el còctel perfecte per tenir els incendis més grans i més devastadors mai vistos. Es tracta d’incendis fora de la capacitat d’extinció, i per més mitjans humans, tecnològics i recursos materials i econòmics que destinem a l’extinció d’aquesta mena d’incendis, no els aturarem. Aquests grans incendis només els podem combatre amb la gestió prèvia del combustible vegetal. I per fer-ho no hi ha una única fórmula màgica, sinó que ha de ser una combinació de diferents accions que dinamitzin l’economia rural.
Els pagesos amb el seu treball ens ajuden a mantenir un paisatge més resistent al foc, i els últims pastors que queden a la comarca amb ramaderia extensiva ens ajuden també a prevenir els incendis forestals, i això mai se’ls ha agraït. Mai se’ls ha donat les gràcies per aquesta contribució al manteniment d’un paisatge més resistent al foc.
Tothom, com a consumidors, podem contribuir a crear un paisatge més resistent al foc i protegir els nostres boscos, però molts no en són conscients.
Està a les nostres mans, com per exemple consumir carn de proximitat dels nostres últims pastors/res, i dic últims perquè és un ofici tocat de mort sense relleu generacional que cal preservar. Podem escollir comprar carn de xai d’una gran superfície comercial criada en granges i alimentada amb pinsos artificials o podem escollir comprar carn dels nostres pastors i pastores que pasturen els nostres paisatges i ens ajuden a prevenir els incendis forestals, com ara:
El Manuel Cuevas amb el seu ramat de Moja i la seva carnisseria del mercat de Sant Salvador de Vilafranca, el Casimiro de Can Batista amb la seva carnisseria de Sant Sadurní, el Salvador Queraltó “Leru” de Vilafranca amb la seva parada al mercat de la carn, el Rafael Solé i la Sònia Solé de Cal Blanco de Santa Margarida i els Monjos, el Ton i el Pere Torné de Sant Pere Molanta, el Salvador López de la Múnia o l’Enric Gibert i la seva esposa Montse Navarro de Santa Margarida i els Monjos. La millor manera d’agrair-los la seva tasca és comprant els seus productes i fent que puguin continuar la seva activitat pastoral en perill d’extinció.
