“Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!”, han cantat Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i Lluís Llach. Perquè la guerra, les guerres són el problema, mai la solució! Mai s’ha solucionat un conflicte polític amb la guerra, al contrari, la guerra sovint l’ha agreujat.
Diu la dita popular que “les guerres les organitzen els rics i les perden els pobres”. Els rics fan els negocis amb les armes, amb els queviures, amb els vestits… i amb les reconstruccions posteriors a la guerra. Mentre que els pobres paguem un doble peatge a les guerres: som carn de canó i les nostres famílies malviuen en la misèria durant les guerres i després.
Sabem quan i com comencen les guerres, però no sabem quan i com acabaran. Fins i tot els motius inicials que les han provocades canvien al llarg de les guerres. Avui hi ha massa elements que ens fan pensar en els anys trenta del segle passat que van portar a la Segona Guerra Mundial: crisi econòmica, crisi social, crisi política, ascens de l’extrema dreta i dels autoritarismes, guerres locals i regionals, rearmament… Amb un perill evident afegit com les armes nuclears.
La pròxima guerra mundial, si és que ja no hi som, no serà la tercera, serà la darrera per a la humanitat, perquè la humanitat desapareixerà de la terra. On han quedat les campanyes contra les armes nuclears, contra la guerra…, que van mobilitzar milions de persones aquí i arreu del món?
Estem en plena onada autoritària i reaccionària, amb un paper creixent de l’extrema dreta, l’autoritarisme, el militarisme, el patriarcat i el capitalisme més explotador. Una onada que vol fer taula rassa amb les conquestes econòmiques, polítiques, socials i culturals, que avança cap a un augment de les desigualtats socials, de gènere, territorials, climàtiques, habitacionals… Una onada que utilitza la Doctrina del shock per atemorir-nos, primer, i paralitzar-nos, després.
Estem vivint un “canvi d’època”, més que en “una època de canvis”, és a dir, un moment de la història en què s’acumulen tants canvis que els referents habituals deixen de ser útils. La diplomàcia i les relacions internacionals ha donat pas a la política internacional gangsteril, a la llei del més fort!
Estem en una època de clarobscurs provocats perquè el vell món no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Una època de clarobscurs en què, com ens va dir Gramsci, sorgeixen els monstres: Trump, Musk, Netanyahu, Milei, Putin…
Vivim en un món volàtil, incert, complex i ambigu. Això genera inseguretat, desorientació i enyorança. I totes tres coses són el brou de cultiu perfecte per a l’autoritarisme. En aquest context, la gent prefereix escoltar algú que simplifiqui i digui què s’ha de fer, algú que doni respostes aparentment senzilles a problemes complexos, algú que desprestigiï la política, tot i que s’aprofiti de la política.
Ara i aquí ens avergonyeix Europa! Europa ha d’alliberar-se de la tutela de l’OTAN! Una organització militar comandada pels EUA i que des de la caiguda del mur de Berlín no té cap sentit. Què guanya Europa fent d’escolanet dels EUA? Per què Europa no té una política pròpia de seguretat i defensa? Què espera Europa a separar-se de la política armamentista, bel·ligerant i destructiva dels Estats Units i d’Israel?
Europa s’ha reivindicat com la terra de la llibertat, la democràcia i els drets humans, però, avui, a la majoria dels governs europeus només els preocupa el desenvolupament armamentista, impedir l’entrada d’immigrants i que funcioni bé el mercat oligopolístic global.
(Aquest text va ser llegit n l’acte per la Pau organitzat per Penedès per la Pau al Món)
