En els darrers mesos el nostre interès ha anat dirigit a la situació de Palestina, Ucraïna i altres parts del món on la barbàrie humana fa estralls mentre la resta del món s’ho mira sense fer res. Evidentment, no hem de perdre mai la nostra consciència social perquè és un dels pilars de la nostra condició d’humans.
Mentrestant tot això protagonitzava les nostres pantalles, hi ha un seguit de realitats que s’han anat afegint a la nostra càrrega diària i que constitueixen la nostra petita lluita per intentar salvar el món més proper.
Un dels temes claus de la nostra societat és el gran desequilibri entre l’augment dels preus dels pisos, tant de lloguer com de compra, i la pujada dels nostres salaris. Si l’habitatge en pocs anys ha triplicat el cost, el salari mínim interprofessional de 1.184 euros en catorze pagues està molt per sota del que hauria de ser, tenint en compte el preu d’elements bàsics de la vida. A banda, moltes empreses, en nom de la competitivitat, s’han apuntat a la moda de rebaixar les nòmines dels seus treballadors o, directament, contractar empreses subsidiàries per fer la mateixa feina i potenciar la precarietat laboral indirectament.
Units a tot això, els serveis públics són tan precaris que quan vas a l’especialista metge ja no saps ni què tenies perquè o t’has curat o ja has anat per urgències. No cal que parlem del transport públic. Cada dia estem més pobres i amb més despeses per afrontar, com el cànon de l’aigua que ja no premia qui l’estalvia. Molt trist tot plegat. La classe mitjana està ben tocada.
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es
