Ja fa anys que vaig a diferents instituts del Garraf, de l’Alt i Baix Penedès i de Barcelona a fer xerrades sobre drets socials. Després de 44 anys de treballar en l’ensenyament i l’educació, trobo a faltar el contacte amb els nois i les noies, però per damunt de tot sento la necessitat social, no personal, de parlar amb ells sobre la necessitat de defensar, refermar i a aprofundir aquests drets.
Intento que les sessions siguin informatives i motivadores, i sempre preveig que hi hagi espai per a les seves preguntes i/o comentaris. El curs passat ja m’havia passat, però darrerament resulta més habitual que sorgeixin preguntes que denoten una voluntat de marginar els drets socials per fer prevaldre els individuals de manera clara i abusiva, fins al punt de veure amb normalitat que els drets socials es converteixin en espais d’especulació i depredació econòmica.
A alguns instituts m’he trobat amb una pregunta i un estat d’opinió, minoritari però prou significatiu, que advoca per la duresa amb els plantejaments socials de la convivència i veu amb bons ulls les actituds dictatorials. Però un dia d’octubre, a Barcelona, la pregunta va ser directa i dura: “És que amb Franco es vivia millor, no creus?” Vaig controlar bé la meva resposta espontània i vaig contestar amb certa sorna: “Vols dir amb el cantant, pintor i director de cinema italià Franco Battiato? És curiós que el tinguis tan present perquè va morir l’any 2021…” Em va tallar per aclarir-me que parlava de Francisco Franco. Aleshores és quan vaig pronunciar el títol de l’article: “No, segur que no!!! Quan Franco va morir jo tenia 24 anys i vaig patir part de la seva repressió. A tu et faltaven molts anys per néixer, poc podies conèixer que feia com a dictador i com havia de viure molta gent.”
Era igual, ho havia pogut llegir tot a les xarxes socials. Les xarxes que ell consultava li deien que Franco havia intentat un cop d’estat frustrat l’any 1934? O que el seu cop d’estat de l’any 1936 va provocar una guerra contra el govern legítim de la República? I que més de mig milió de persones van morir? Sabia que sense l’ajuda de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini no hauria pogut guanyar la guerra? Li explicaven que la División Azul va ser l’exèrcit que Franco va enviar a Rússia per lluitar al costat de Hitler? Va trobar informació sobre la repressió que durant anys el franquisme va infringir als que no pensaven com ells i tenien la gosadia de fer sentir la seva opinió?…
La llibertat d’expressió no pot mai ser una tapadora de la mentida, del falsejament interessat dels fets o una eina política per inculcar a l’opinió pública un conjunt organitzat d’informacions falses que tergiversin la realitat i que formi un estat d’opinió favorable a qui ha llençat la mentida. Les xarxes no s’autoregularan. Hem de ser conscients de la situació i no anar amb el lliri a la mà, combatre la mentida orquestrada amb l’esforç per impulsar el criteri, la recerca d’informació diversa, la capacitat d’aplicar la crítica per, finalment, construir la nostra opinió, el que creiem que és la veritat… Qui controli les xarxes intentarà configurar la realitat segons les seves apetències, i si no sabem donar recursos per a fer-hi front, els condemnarem a la indefensió.
Sense aquestes eines els nostres fills, nets o alumnes cada cop ho tindran més difícil per moure’s en aquest món de les notícies i els comentaris falsos.
