Fa dies i mesos que no he escrit res de bo. He volgut seguir el mestratge de la vinya que ara reposa. Passejant entremig dels ceps amb els pàmpols rovellats em fa l’efecte que tot és mort, però només ho sembla. La natura ha de descansar per poder donar fruit després, d’igual manera que nosaltres hem de dormir unes hores per poder encarar el jornal –de vegades més llarg que un dia sense pa.
Amb tot i això, ignoro què en sortirà del meu temps de silenci, del meu emmudiment davant el full en blanc i immaculat que no he gosat de tacar per por de tintar-hi tan sols obvietats o bestieses. No voldria pas que els meus mots contribuïssin a augmentar el pes de la palla que s’amuntega en garbes tan grosses que ja ens tapen la vista i tot.
No he escrit, però he mirat, he badat i he llegit. La fam de lletra escrita no s’ha apaivagat en mi, i a voltes passa al davant de la resta de menesters quotidians: la pila de la roba bruta comença a fer el cim, la pols cobreix i esblanqueeix mobles, i arribada l’hora de l’àpat el més calent és a l’aigüera. Millor llegir que escriure. Millor escoltar que parlar.
Per això, com més vella em faig, menys coses tinc per dir: en reunions de tota mena –que creixen com la mala herba – el silenci em sedueix per damunt de tanta verborrea buida; en dinars de feina, no dono l’abast entre menjar i sentir per força els companys que garlen i garlen sense aturador, i als quals dedico un assentiment de cap entre mos i mos perquè vegin que m’interessa poc o molt allò que diuen.
– Aquest sushi és brutal! I tu, Marta, quan ens ho pensaves dir que t’has separat?
–El cert és que hi ha una curiositat malsana i detestable que es desenvolupa especialment entre la gent la vida de la qual és buida, desproveïda de tota bellesa i pobra d’emocions i de coneixement.
Comptat i debatut, més enllà del que volem fer, d’allà on voldríem arribar, m’estimo més pensar que “tot es farà i encara plegarem d’hora”, que es diu. Certament, allò que cal que es faci –viure o passar l’estona com bonament es pugui– es farà; i potser deixarem aquest món abans i tot del que ens pensàvem, sense haver dit allò que volíem dir, sense haver escrit allò que volíem escriure. Ens n’anirem amb les paraules al pap, però no hi fa res: el silenci és ple de sentit, el silenci parla.
