Tot va passar en l’alè d’un instant. Jo caminava per la vorera de les rambles de Barcelona amb uns amics. Ho feia no sense un xic de torbament perquè estar pel que em deien, mirar on posava els peus, esquivar la gent que venia de cara i no perdre’m els detalls del paisatge que m’envoltava era massa costós per a mi. La foscor del capvespre il·luminada pels aparadors i les llums de Nadal em va presentar arran dels meus peus dos cossos ajaguts i abraçats: el d’un home i el d’un gos, cara a cara com dos amants. Vaig continuar la marxa, però els ulls del pensament s’hi van quedar clavats. Un silenci pesat i punyent va inundar-me per dins. Les botigues i els vianants semblaven, de cop, taques difuses de pintura, línies i formes deformes. Tot suspès com si el temps mateix s’hagués mort. El tren del raonament va concloure de seguida que així es donaven escalfor l’un a l’altre, que s’estimaven, que es necessitaven, que no tenien a ningú més. Semblaven dues estàtues d’una mateixa obra i nosaltres, una colla de serps deambulant sense gaire sentit al seu voltant. Pensaments que fiblen el cervell com mosquits: la reflexió és estèril, el sentiment inútil –com rascar-se per damunt de la sabata–: tan sols de l’esforç i de la voluntat en queda alguna cosa obscurament. Però jo no vaig fer res.
La nena dels llumins, del famós conte de Christian Andersen, gairebé morta de fred al cos i al cor, esmaperduda pel carrer el dia de Nadal, va començar a somniar desperta en una llar de foc, una taula parada i la carícia de la seva àvia fregant-li la galta. Era tan trist despertar, que no ho va fer. El bon somniador no desperta. Deuen somniar aquells dos éssers horitzontals damunt del jaç de cartró? Si la indiferència és la paràlisi de l’ànima, una mort prematura, sé que la meva encara batega, tot i que això no em fa sentir millor i, sobretot, no canvia res.
M’acomiado dels amics amb una tímida rialla –inevitablement l’alegria sempre té una ombra i sovint duu un vestit negre. Abans de pujar al cotxe em vaig adonar d’un colom mort a terra, panxa enlaire, amb les potes encongides sobre el pit com si volgués protegir-se del cel que li queia al damunt. A mi també m’hi queia. Asseguda al volant, tenia la insistent i vaga impressió que hi havia d’haver alguna cosa molt grossa que se m’escapava. En el món físic hi ha els telescopis i els microscopis que ajuden a veure, que ajuden a convèncer. En el món moral no hi ha cap telescopi ni microscopi, ni res de res per a ajudar a aquell que no hi veu prou. Malauradament, els ulls de l’intel·lecte no tenen oculista. Malauradament, no vaig fer res més que escampar pensaments en terra erma i endur-me la nàusea de l’ànima al llit confortable que m’esperava.
