A mesura que passa el temps anem veient en els nostres pobles i viles com molts establiments familiars regentats per famílies centenàries amb un llarg historial van tancant les portes o, en els millors dels casos, fan un canvi de nom a favor d’un nouvingut de terres llunyanes. Aquesta és la nostra realitat. Són pocs els indígenes que aguanten aquesta embranzida marcada, sobretot, pels nous costums socials. En una societat en què la classe mitjana va perdent pes específic, et vas trobant que una petita minoria es mou pels llocs tradicionals que encara tenen el seu públic específic i una gran majoria, cada dia més, va apostant per llocs grans on puguis estalviar temps i diners.
Al final ens trobem a casa nostra grans superfícies comercials on, de moment, tu vas a buscar el producte, però ben aviat el servei a domicili agafarà embranzida, i també tenim grans xarxes de petits establiments en mans de grans col·lectius que es van implantant en el nostre territori sense fer gaire soroll. Avui en dia no es pot competir amb aquest ampli teixit comercial que actua com una franquícia, potser de caràcter universal, que es va desplegant pel territori. Avui en dia el més rendible per a una família que té un local cèntric és buscar una feina amb un bon horari i amb un salari normal i llogar el local a una d’aquestes nissagues que acostumen a pagar els rebuts religiosament. Fa temps entrar en alguns d’aquests establiments feia cosa, però avui en dia tot es va normalitzant. Ara avancem a velocitat de microones amb un destí totalment incert. Aquest és un dels preus de la globalització que ens toca pagar a tothom perquè en molts temps tot ha canviat. Abans anar a comprar un diumenge al matí podria ser un sacrilegi. Avui en dia és un fet totalment normal i assimilat en el context actual.
wwww.miquelcasellas.blogspot.com.es
