Gràcies a Déu, s’ha acabat el curs escolar. Quines ganes que en tenia! I reconec que aquesta sensació, en la dimensió d’enguany, és nova per a mi. Mai fins ara havia comptat amb ànsia els dies per arribar al període de vacances, o dit altrament, mai fins ara havien aconseguit que avorrís tant la meva feina –i vocació. De qui és el mèrit? Doncs se’l reparteixen uns quants, vegeu:
El Departament d’Educació, plagat de buròcrates que no han trepitjat mai una aula. Des dels seus despatxos grisos i impersonals, ara decideixen de treure les lectures obligatòries de batxillerat; ara dicten que la matèria de Literatura Universal no ponderi a les PAU, amb la qual cosa els alumnes que la triarien ja no ho faran (i això que volen fer veure que llegir continua essent molt important); ara confeccionen, amb la mestria acumulada amb tants encerts darrere seu, una prova de Llengua Catalana per a la selectivitat del 2024 que sembla una broma, una prova humiliant que només fa que inflar el menysteniment de la llengua i la cultura pròpies d’aquest país i que a molts ens ha fet caure les calces fins a terra.
Els equips directius dels centres de primària i secundària que han perdut l’ànima, o si més no un tros de l’ànima: s’han tornat menys humans i reflexius, i més tecnòcrates i obedients al sense sentit imperant de la societat en general. Equips sense esperit crític, sense la gosadia i l’empenta dels salmons per resistir-se al naufragi imminent de tot el sistema. Tan sols un exemple: sota el principi inqüestionable –segons el text sagrat dels psicopedagogs– de la inclusió, ens fan tenir a classe uns joves que no fan res més que boicotejar la tasca del docent i impedir que aquells alumnes que volen aprendre, que volen treballar, que volen escoltar i anar endavant acabin avorrits i fastiguejats. La famosa i gastada inclusió –una fal·làcia– fomenta l’exclusió de la possibilitat d’aprenentatge, ve-t’ho aquí. On són aquells directors i professors rebels que apostaven per un ensenyament digne, humanista, ben lluny de seguir les modes o tendències que fan més mal que bé? Ubi sunt?
Les famílies i els alumnes, que no saben on són. Pares que no veuen gens greu que els seus fills hagin comès faltes flagrants d’educació i de respecte. Una ampolla llançada al professor que escriu a la pissarra, una cadira que es fa volar a tall d’amenaça… La llista pot ser molt variada, però ho deixo aquí. Pares que, sense entendre-hi ni un borrall, qüestionen la feina del professor quan el seu fill ha suspès un examen i fins i tot, ben frescos, poden deixar anar que “seguro que si mi hijo fuera blanquito y catalanito no habría suspendido”. Pares que no agrairan mai res al professor que ha fet tant com ha pogut pel seu fill, però que, això sí, el dia de la patètica festa de graduació dels del quart d’ESO es presenten ben empolainats –igual que el seu fill–, amb gales tan cridaneres com ridícules per passar davant d’aquell bon professor amb uns fums tan fètids com ignorants. Pares que contribueixen a fer creure als seus fillets que han fet una gran cosa aprovant l’ESO i que, per tant, cal felicitar-los i enaltir-los molt i molt (ja sabem com n’arriba a ser d’important la seva autoestima). Però QUE ENS HEM BEGUT L’ENTENIMENT? Si l’ESO la regalen, senyors! El seu fill encara no ha conegut la cultura de l’esforç, i, a aquest pas, no sé si ho farà mai.
Sortosament, em vaig poder saltar aquesta gran comèdia de les graduacions. Només de pensar que hi havia d’anar em va començar a sortir urticària i, és clar, amb tantes rojors cutànies no hagués estat a l’altura de tanta elegància.
