El problema no és solament l’ortografia. Si ho expresséssim en termes mèdics, podríem dir que l’ortografia és un símptoma i que la malaltia és el tracte que rep la llengua en la nostra societat actual. I a l’escola, també.
Ja fa temps, una mestra parvulista em va dir que per a ensenyar infants d’aquesta edat no cal saber gaire llengua. Aquesta barrabassada, en comptes de ser proscrita, perseguida i erradicada, cada cop és més estesa (s’expliciti o no). Un professor de secundària se’m queixava aïradament que, “a aquestes alçades, l’obliguessin a treure’s el C2”… En nom de la modernitat, del fet que la qüestió és entendre’ns, que el català és molt difícil, etc., molts alumnes arriben a la universitat amb un nivell lingüístic semblant al que els de la meva quinta teníem a dotze anys. Em sembla que no exagero. I era en castellà, la nostra segona llengua (i primera imposada).
D’altra banda, aquest curs he impartit un C2 a vint-i-vuit alumnes, dels quals han acabat vint-i-sis i dels quals vint-i-cinc s’han presentat a l’examen. Espero que aprovin tots o gairebé tots. I la immensa majoria són mestres o professors (que salven l’honor del ram i en prestigien la consideració –al costat de tants d’altres que també compleixen). Per això, en el penúltim paràgraf d’aquest article parlo del sistema majoritari vigent; odio les generalitzacions barroeres.
La malaltia està molt escampada: en altres matèries el drama no és tan accentuat, però la tendència és sempre a la baixa. Cap docent no pot dir això que van dir la parvulista i el professor; no poden ni pensar-ho. Cap mestre ni cap professor no es pot permetre el luxe de fer classes en castellà (fora de la de la llengua de Cervantes, és clar) segons li vingui de gust. Cap…
Imaginem un professor d’educació física que ensenya salt d’alçada i posa el llistó a 1 m. Si no el salten tots els alumnes, posa el llistó a 95 cm. Si encara no el salta tothom, el posa a 90. I així anar fent… Per què no en posa un a 95 i un altre a 105? ¿I un altre a 110, quan calgui? Etcètera. Això és dotar l’ensenyament de més recursos. Això és atenció a la diversitat.
L’atenció a la diversitat és una necessitat tan real com mal aplicada (en molts casos). Els nens i nenes que presenten dificultats, els que realment no poden, han de comptar amb tots els recursos, les ajudes i les adaptacions curriculars que siguin possibles perquè el seu aprenentatge prosperi. Això és sagrat. Però els que poden donar més de si també, eh… La diversitat inclou igualment els que despunten per dalt, i aquests també han de poder arribar al màxim nivell que els permeti la seva capacitat.
I exigir a cadascú el que pugui donar. Abaixar constantment el llistó, ja es veu a quina situació ens ha portat. Que el sistema majoritari vigent produeix persones menys preparades en tots els sentits és evident (només ens faltava la IA, ara…). En canvi, jo no trobo gens evident que les faci més felices, francament.
No sé, tanmateix, com recuperarem el temps perdut…
