Estava cantat. El triplet de partits de dreta reaccionària, que s’assemblen com tres gotes d’aigua, després d’unes quantes setmanes de gesticulacions de cara a la galeria, quan s’ha acostat l’hora del terme, han acabat deixant de banda els detalls que els distancien i han firmat el primer pacte… dels molts que vindran si sumen. Que ningú en tingui cap dubte. El candidat de Ciutadans a Barcelona ja es pot esgargamellar que als empestats d’extrema dreta, ni aigua. A ell, que ve de França, on la tradició democràtica és més àmplia i els seus conciutadans tenen una mica més clar que a les Espanyes què representa aquesta gent, ja només li queda desviar l’atenció, com va fer per Reis en l’acte de lliurament dels premis Nadal i Pla. Certament, la seva sortida de to, la seva manca de respecte, van deixar bocabadades la crème de la crème de la societat barcelonina. És el que té buscar el recer del partit cercabregues que té en la crispació el seu modus operandi. I aquest és el monsieur que ens ha de venir a donar lliçons?
El més greu de tot, tanmateix, és el blanqueig que estan fent PP i Cs, amb els seus adlàters mediàtics, d’un ideari polític que vol tornar l’Estat al 1939. Amb la pàtina de cosmètica modernitat que li puguin donar els taronges, però amb un rerefons que s’està tornant epidèrmic i que és molt i molt perillós. La ultradreta s’està trobant la terra adobada per jutges, policies, polítics i mitjans madrilenys per campar al seu aire. Advoca per eliminar les migrades autonomies i recentralitzar l’administració. Advoca per anihilar la diferència, començant per l’homofòbia, continuant per tot el que representa la catalanitat i acabant per la immigració, a la qual pretén expulsar com als segles XV i XVII van fer els seus referents amb els jueus i els moriscos. Advoca per embolcallar-se amb la bandera; per tornar al primer pla la fiesta nacional, és a dir, la tortura pública d’animals, en un combat desigual per al gaudi del públic més caspós. Advoca per arraconar el feminisme, derogar lleis d’igualtat de gènere, despenalitzar la violència vers les dones i, en definitiva, sotmetre el 50% de la població a l’arbitrarietat testosterònica; com antany. En definitiva, els valors de l’una, grande y libre. I desviar l’atenció dels que ens roben la cartera, amb uns guanys cada cop –altre cop– més escandalosos, mentre la majoria de la gent perpetua el seu empobriment. És això, el que vol Espanya?
Reflexió excel·lent sobre l’actual situació a l’Espanya que, com una bèstia de presa, tan sols tenia un ull tancat, que feia veure que dormia… la democràcia: una il·lusió, o, pitjor, una comèdia, una farsa.