Panical

0
116

La paraula “panical” m’era desconeguda i completament literària, ja que la vaig descobrir, ja fa uns quants anys, al poema “A muntanya”, inclòs al llibre El cor quiet (1925) de Josep Carner. Es tracta d’un poema de trenta versos que exalten la vida a muntanya, d’un cant a la natura i a viure-hi que ha esdevingut ben actual arran de la covid-19 i de la necessitat de la gent de ciutat d’airejar-se, de fugir dels pisos sense balcons ni terrasses.

En un dels versos apareix el mot panical, que no havia sentit mai abans: “Allí dalt de la muntanya,/ tant enlaire, tot hi és:/ la riquesa ben colgada,/ perquè l’home la fangués;/ l’alegria entre fretures,/ com rosada entre esbarzers;/ la salut entre l’orenga/ i les flors de panical;(…)”. En vaig buscar el significat i vaig deduir que era un card. No hi vaig donar més importància i me’n vaig oblidar, però aquesta tardor m’ha tornat a sortir amb força, perquè ha resultat que n’he vist, i fins i tot trepitjat uns quants, buscant un bolet que s’hi cria tan a la vora i hi està tan lligat, que l’ha incorporat al nom. Em refereixo a la gírgola de panical, també anomenada gírgola de card, moixernó de panical… (ja sabeu que en això dels noms dels bolets, cada terra fa sa guerra). N’he buscat, collit i degustat a Sòria, on és un dels bolets més apreciats per la gent de l’altiplà, ja que es fan sobretot en indrets àrids, pedregosos, erms, amb bona presència de panicals, de les arrels dels quals s’alimenten, segons diuen. Ells l’anomenen “seta de cardo” i se’l mengen de mil maneres: en una truita, amb patates, d’acompanyament de diverses carns, en una “sopa castellana con seta de cardo”… Avui dia se’n poden trobar tot l’any a les botigues de productes autòctons: secs, deshidratats, confitats i fins i tot congelats. Un bon amic boletaire i caçador de tota la vida, fill del Montseny, em diu que és el millor bolet que ha tastat mai i que n’ha collit a diversos indrets, des d’Albacete a la Franja de Ponent.

Tornem, però, al panical, ja que les descobertes que n’he fet aquesta tardor (les nombroses espècies que n’hi ha arreu del món, els usos medicinals i els ornamentals, la mel de flor de panical…), entre moltes altres coses, m’han permès entendre millor els versos de Carner, ja que he sabut que és una planta d’allò més salutífera, amb moltes virtuts segons la pagesia, sobretot com a desintoxicant, com a neutralitzador i eliminador de toxines. A pagès tradicionalment s’ha fet servir contra les picades i mossegades verinoses, de serps, escurçons, escorpins…, tant si les patien persones com animals. I amb bons resultats, pel que diuen alguns pastors, segadors… Ara, doncs, entenc que Carner, que sempre és tan precís i meticulós en els usos del llenguatge, parli de “la salut entre l’orenga/ i les flors de panical”, ja que totes dues plantes tenen una gran tradició medicinal. Diuen que cada dia i a qualsevol edat pots aprendre alguna cosa nova. Aquesta tardor, us asseguro que n’he après un niu sobre el panical.

FER UN COMENTARI