Pantalles

Què faríem sense? A base de consumisme, futbol, videojocs alienants, Netflix, Tinder, Fortnite, Instagram, Youtube, apostes on line, botellots i festa, molts han sobreviscut a l’estrès posttraumàtic i millorat la salut emocional produïts per la pandèmia i el confinament. Les pantalles tàctils s’han convertit en tan imprescindibles que s’han incorporat als cotxes actuals. Van començar pel navegador, la música, el telèfon sense mans, etc. Ara, amb la connectivitat, el tablier sembla el de la nau d’Star Treck. Pantalles que molts conductors manipulen circulant posant en risc greu els altres conductors i els vianants. La diabòlica pantalla tàctil muntada en un Pìck Up o SUV dièsel estimula la vanitat, juntament amb la droga, l’alcohol, la velocitat i conduït per un o una empoderada, més letals que les furgonetes d’Amazon. Els pseudoecologistes urbans són els primers que s’apunten a aquesta mena de consumisme. Dubto que gaires llegeixin i apliquin les funcions que ofereixen al manual d’instruccions. Vinc del món de l’electrònica, la informàtica i la robòtica i he acabat desenvolupant malfiança i fòbia a l’electrònica de consum, especialment als videojocs i a les smart pantalles dels cotxes. No crec en els cotxes elèctrics, ni digitalitzats, ni connectats, ni autònoms, que posen en perill la vida de tercers. I no oblidem que els xinesos tenen l’exclusivitat de la fabricació dels milers de xips de semiconductors que porta cada vehicle, que estan fets de materials no reciclables i minerals rars, complicats d’obtenir en llocs remots. Ja estan generant guerres i invasions per extreure’ls. Xips i bateries són insostenibles, perillosos i tòxics. També incorporen l’obsolescència programada de sèrie, com qualsevol electrodomèstic. Tot plegat, un despropòsit davant l’emergència climàtica.

Joan Pes Castell

Sant Sadurní d’Anoia