Percy Bysshe Shelley

0
370

De la poesia és un assaig del gran poeta romàntic anglès P.B. Shelley, parella de la mai prou elogiada Mary Shelley, autora de Frankenstein. Shelley formava part del grup dels poetes romàntics joves (Keats, Byron…), oposats als poetes lakistes més grans com Wordsworth, Coleridge… L’editorial Adesiara ens l’ofereix en una molt bona traducció de M. Pere Cucurell.

És una obra cabdal per entendre la teoria poètica d’un període literari en què la poesia ho amarava tot. El llibre té tres parts que parlen de la poesia, l’amor i la vida, les dues darreres amb una visió panteista. Defensa que la imaginació és connata als orígens de l’home i creu que en els inicis de la societat els autors (artistes, músics, pintors, escultors) són poetes perquè sabien percebre la veritat i la bellesa, i se’ls anomenava també legisladors i profetes perquè participaven del que és etern, infinit i únic. La llengua, el color, la forma i els costums civils i religiosos són els instruments i el material de la poesia.

El poeta té una naturalesa divina mai igualada. La naturalesa bucòlica i eròtica de la poesia escrita es relaciona amb la finor de l’escultura, de la música i de les altres arts, que contribueixen a la felicitat i a la perfecció de l’home. El llenguatge dels poetes és una uniforme i harmoniosa repetició de sons. Home i natura produeixen melodia, però l’home també produeix harmonia. Els poetes són, doncs, l’eco de la música eterna. Considera la divisió entre prosa i vers inadmissible en una filosofia acurada. La divisió entre poetes i prosistes és vulgar, només hi ha la divisió entre poetes i filòsof, diu. El concepte del “mal”, reflex de la cultura judeocristiana, ha de formar part de la literatura com ho és de la vida, perquè ens fa avançar i evolucionar. Per ell, res no pot superar la bellesa i la magnificència del Satanàs, expressat al Paradís perdut de Milton.

S’ha d’introduir també en literatura l’invisible. No pot crear qui ho decideix, només qui té la inspiració de la musa. Considera que els poetes són els “hierofantes” d’una inspiració incompresa, són ells que fan aparèixer el sagrat. Parteix del món clàssic, defensa l’esperit cavalleresc que ens va fer evolucionar. Dant poeta, però també filòsof, fa de pont entre l’edat mitjana i el Renaixement. I veu Shakespeare, Dant, Milton, filòsofs de la més alta puixança. I acaba dient que “els poetes són els legisladors no reconeguts del món”. Una agosarada passejada per les profundes idees que van moure els poetes romàntics i una apassionant descoberta pel lector del segle XXI.

FER UN COMENTARI