Poemes d’amor i passió

0
206

Un bon amic poeta, en Miquel Cartró, m’ha fet descobrir la poesia del seu bon amic Antoni M. Bonet (Carlet, País Valencià, 1961), potser perquè molts versos del seu darrer poemari, Multiplicant grills (Neopàtria, 2021), tenen força relació amb l’obra poètica d’en Miquel, si no en els aspectes formals, sí en el contingut i en l’erotisme que el recorre. El volum està format per seixanta-un poemes molt diversos pel que fa a la forma i força unitaris quant al contingut. La diversitat formal dels poemes la trobem en la majoria d’aspectes: la llargada (el més curt té sis versos –p. 39–, mentre que el més llarg en té trenta –p. 49-50–); l’estructura estròfica (n’hi ha una bona colla d’una sola estrofa, mentre altres en tenen dues, tres, quatre, cinc i fins i tot n’hi ha un de sis); el nombre de versos de les estrofes (n’hi ha que tenen un sol vers, normalment el que tanca el poema, al costat d’alguna que n’arriba a tenir tretze); la mètrica (hi trobem des de versos només de dues síl·labes, fins a un que en té vint-i-sis), de la qual destaquen alguns versos molt llargs, molt propers a la prosa poètica; la rima (hi predominen els versos lliures, tot i que hi ha algun poema més regular, com el titulat “Dentar-te el muscle” –p. 71–, format per cinc estrofes de dos versos d’art menor cadascuna que rimen xa, en assonant); etc. Abans de passar al contingut estricte, m’agradaria destacar que els poemes no tenen títol, sinó que els el dona el primer vers, que sempre és escrit en negreta. I encara que obre el volum  un pròleg breu de Pere Bessó (p. 9-19), en què fa referència gairebé a cada poema (llàstima que contingui tants errors, sobretot tipogràfics).

Pel que fa al contingut, com he apuntat, els poemes tenen un fons clarament eròtic. Es tracta d’un erotisme vital, exultant, compartit, lluminós, sensual…, que poua de totes les tradicions eròtiques, com per exemple la trobadoresca, en què la nit té un paper tan important (aquí només ens hem de fixar, per exemple, en el títol del llibre, que amb lleugeres variants va apareixent al llarg del poemari), però sobretot de les nacionals. És per això que hi trobem, sempre d’una manera implícita, Ausiàs March, Estellés, Salvat-Papasseit, Gabriel Ferrater… També hi té un bon paper el mar, com a la poesia d’en Miquel Cartró, un mar que va lligat al vitalisme mediterrani (no és pas perquè sí que el mar sigui present al primer i al darrer poema, entre altres). També l’hi tenen les metàfores, les imatges i les comparacions, d’allò més riques i originals. Us en voldria deixar tastar alguns versos, però la manca d’espai m’ho impedeix. Llegiu-lo, degusteu-lo, que no us en penedireu.

FER UN COMENTARI