1. Vint-i-tres anys de trajectòria

Les persones grans són portadores de vivències i records que cal preservar. I a Vilanova i la Geltrú això ho tenen ben clar. Tant és així que des de fa vint-i-tres anys la ciutat conserva una petita joia en forma de taller, anomenat Dones amb Memòria, de l’Ajuntament de Vilanova. Un taller que tira endavant amb les seves trobades setmanals a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Aquesta iniciativa, que ja s’ha traduït en una col·lecció d’onze llibres i materials audiovisuals, la col·lecció “La memòria del futur”, ha tingut una seqüela en els tallers de sensibilització sobre la recuperació de la memòria oral, que cada curs s’imparteixen a les escoles i als instituts de la ciutat.

Però, sens dubte, el millor, el que realment singularitza una experiència ja de per si única, no només és que cada setmana una seixantena de dones s’apleguin per posar en comú els seus records, sinó que a còpia de bussejar en les seves vivències, vagin teixint la història oral, la que fins ara no sortia a cap llibre.

I encara hi ha un altre efecte summament beneficiós, i és que des dels ulls d’aquestes dones, des de la seva sensibilitat i des de la seva memòria, sorgeix un relat absolutament imprescindible per comprendre el passat col·lectiu de la ciutat. “S’empoderen i ens empoderen”, matisa Judith Barbacil, coordinadora del taller.

2. Posar fil a l’agulla

Diverses integrants del grup Dones amb Memòria al taller de la modista Núria Mestres l’any 1941.

Fa pocs dies, el grup de dones que dona sentit a aquest taller ens va regalar una nova perla, Posar fil a l’agulla, que donava el tret de sortida a la nova col·lecció de Dones amb Memòria. Una col·lecció que vol continuar recuperant buits històrics i visibilitzar el paper de les dones en la història: “El taller torna a fer un pas endavant per donar respostes necessàries als temps presents”, celebra Barbacil.

Els llibres de la passada col·lecció, “La memòria del futur”, van destacar en el seu moment perquè sorgien d’un taller format exclusivament per dones que reescrivia parts de la història local, femenina i quotidiana. La nova col·lecció no defuig de continuar amb aquesta tasca, però a diferència de l’anterior, que es va complementar amb la divulgació d’allò que uns altres ja havien historiat, en aquesta se centren en el testimoni exclusivament femení. “Intentarem tractar temes menys coneguts… Per què, qui tria el que és important i el que no ho és per a la història?”, es pregunten.

Amb Posar fil a l’agulla, el taller s’arromanga per fer un recull de tot el que té a veure amb el món de la costura a la Vilanova dels anys 1920-1980. Les modistes, els tallers que hi havia, la importància de saber cosir… Un engranatge més complex del que sembla en un primer moment, però que ha estat obviat perquè les grans protagonistes han estat les dones.

3. Dones amb memòria

Una d’aquestes protagonistes és la Joana Cena Torrents, que forma part del taller gairebé des del primer dia. “Vaig aterrar a Vilanova i la Geltrú l’any 2001. Venia de Barcelona, i no coneixia a ningú. Llavors vaig creure que formar part del taller m’ajudaria a integrar-m’hi”, explica. I no es va equivocar pas. Dues dècades després s’ha convertit en una de les veteranes del grup, i també en la porta d’entrada cap a Barcelona en totes les investigacions del taller. Ha participat, especialment, en l’elaboració del desè i l’onzè llibre de la col·lecció “La memòria del futur”, Tardes de cinema i La Transició: pàgines per escriure.

“Per proximitat i per tradició, ens hem identificat molt més amb Barcelona. Per tant, quan parlàvem, per exemple, dels grans èxits que vèiem al cinema de Vilanova, la Joana ens ho contrastava amb el Cinema Coliseu, les cues que feien, etcètera. Ella és la nostra finestra cap a Barcelona”, afegeix una de les col·laboradores i voluntàries del grup, Núria Morda Ruiz.

Una cosa molt semblant va passar amb la Transició, un període en el qual la Joana també va tenir un protagonisme molt actiu, vinculat a Comissions Obreres. “En aquest llibre explico les meves batalletes amb els grisos. Bé, jo de fet he estat amb els grisos, amb els torrats i amb els blaus. He fet tota la gamma de colors”, explica rient.

Preguntada sobre com era ser activista i dona en aquella època, la Joana respon que “era molt poc divertit, però efectiu”. Efectiu en el sentit que “treballar per millorar el sistema, a mi em donava molta marxa, per això em ficava en tots els forats que hi havia”. Algun cop va haver de sortir corrents, tot i que assegura “mai m’han enganxat perquè anava muy ligera”. I del grup, precisament, la Joana destaca aquest esperit de lluita, de voler posar en òrbita el paper de la dona: “He conegut moltes dones interessants que volen continuar batallant perquè mai no ens tornin a deixar enrere”.

“En una època en què tot el que ens envoltava era gris, el taller ens va donar molta autoestima”

La Pepa Gascón Peribáñez també és una de les veteranes del grup. Coincideix amb la seva companya quan explica que el taller les ha ajudades a empoderar-se i ha despertat un sentiment d’autovaloració que abans no percebien. “En una època en què tot el que ens envoltava era gris, el taller ens va donar molta autoestima; ens vam adonar del valor que tenim, un valor que fins aleshores era relatiu”, confessa la Pepa.

Ella és vilanovina, però per motius laborals va haver de marxa a viure a Girona durant quinze anys. Quan es va jubilar, va decidir tornar a Vilanova i va ser la seva tieta, Adelaida Gascón, qui la va convèncer per començar a anar al taller. Des d’aleshores ha col·laborat en la redacció dels llibres Viatges de la memòria: entre fum i carbó i el recentment publicat Posar fil a l’agulla. Però, sobretot, la Pepa ha tingut un paper molt actiu com a representant del grup, fent tallers a les escoles i als instituts. I és que el taller té dues coses: els llibres, però també la part més pràctica, que consisteix a anar als centres educatius a explicar en primera persona aquestes vivències. “És fantàstic”, diu la Pepa, que assegura trobar-se amb nens i nenes “amb moltes ganes d’aprendre de tu, del que has viscut”. Per ella, és una experiència que cap dona del grup hauria de deixar perdre.

Sobre aquesta qüestió, Núria Morda afegeix que si ella està fent de voluntària al taller, és precisament gràcies a dones com la Pepa, “que han vingut a les escoles, ens han tret del llibre de text i ens han explicat de viva veu una història que és real”.

Les dones del taller el març del 2004, a l’acte d’inauguració de la placa d’homenatge a les treballadores del tèxtil a la plaça Cal Ganeta de Vilanova.

A diferència de la Joana i la Pepa, la Núria Jorba Ill és una de les dones nouvingudes al taller. S’hi va incorporar l’any passat, tot i que assegura que sempre ha admirat les dones que en formaven part. “He estat quaranta-set anys darrere d’un taulell i per la botiga han passat dones fantàstiques, com la Joana, la Sílvia o la Rosita. Dones que jo admirava. Sempre deia que el dia que pogués, aniria a aquestes trobades”, explica.

Com la Pepa, la Núria també és una de les encarregades de visitar les escoles. “La canalla és molt curiosa. Els expliques anècdotes com que anaves a comprar el iogurt a la farmàcia i es queden sorpresos. Per ells és una cosa impensable”, diu rient.

Darrerament, també ha participat en l’últim projecte del grup sobre les modistes de Vilanova i la Geltrú. I és que de cosir en sap, i molt, la Núria. Amb només dotze anys va començar a fer una feina que ella mateixa defineix com “un avorriment”. “Em passava el dia amb senyores riques (jo intuïa que ho eren per la seva forma de vestir, diferent de la nostra), aguantant el coixí de les agulles mentre elles s’emprovaven roba”, recorda.

Però amb el pas dels anys, i fruit d’un regal d’aniversari, va tornar a tenir contacte amb el món de la costura: “Vaig tornar a descobrir-lo, a estimar-lo”. I per això ha gaudit tant i tant elaborant aquest llibre, Posar fil a l’agulla, que li ha permès recordar “aquell passar fils, passar punts fluixos, sobrefilar”…

La recta final de la conversa amb la Joana, la Pepa i la Núria va ser imprescindible per entendre aquest sentiment de pertinença i estima cap al grup. Integrador, enriquidor, punta de llança, un dels tallers més importants de la història de Vilanova… són algunes de les definicions que van sorgir quan els vaig preguntar què significava per elles Dones amb Memòria. Però, sens dubte, qui ho va resumir a la perfecció va ser la Pepa, que va sentenciar l’entrevista tot dient: “La majoria de nosaltres, mai ens havíem imaginat que ningú ens preguntaria algun dia què havíem fet a la vida”.

4. Ens neguem a estar de moda; una moda passa, les dones no

Judith Barbacil Mestres, coordinadora del taller Dones amb Memòria.

Per què quan es parla de memòria històrica gairebé sempre pensem en homes?

Perquè la història majoritàriament ha estat escrita per homes i perquè ha faltat ampliar el zoom de la mirada. Més enllà de les primeres figures, la vida quotidiana tingut poc pes en la història. Tampoc no ens podem oblidar que venim d’una dictadura que, no em cansaré de dir-ho, ha estat la més llarga d’Europa i ha tingut una ideologia molt marcada cap a les dones. Per tant, hem arribat més tard que la resta d’Europa i les tendències historiogràfiques d’obertura, també.

El taller vol trencar amb aquest pensament. I en té motius suficients.

Quan vam iniciar el taller, només volíem començar a parlar, perquè ningú ho havia fet abans. Els primers llibres comencen a publicar-se tres o quatre anys després perquè vam necessitar molt de temps per convèncer que tot allò de què estem parlant té una importància, que explica i que complementa el relat històric. És important que ho rescatem perquè, si no ho rescatem nosaltres, ningú no ho farà.

Vau ser pioneres.

Sí. Ara el que em preocupa és que sembla que fer valdre i visibilitzar el tema de la dona s’hagi posat de moda, i nosaltres ens neguem a estar de moda, perquè hi som des del primer minut a la humanitat. Som reals, formem part d’aquesta transformació i treballem perquè s’engrandeixi i es consolidi. Una moda passa, i les dones no passarem mai. Dones i homes som l’essència de tot plegat, no només els homes. Som aquí per tirar endavant tots junts, però les dones hem d’ocupar l’espai que ens pertoca i treballem per fer-ho possible.

Va ser complicat, als inicis, omplir aquests buits?

Al taller han vingut unes dones diferents. Per començar, la majoria de famílies del bàndol vençut. Per tant, dones molt crítiques i que durant molt de temps han hagut de mossegar-se la llengua. En el moment que elles se senten bé, quan es creen aquestes confiances i ho treballes d’una forma generosa, comencen a explicar coses. Però no et pensis que d’un dia per l’altre podem tractar temes complicats. És de mica en mica, i moltes vegades encara ara riem perquè descobrim coses de senyores que han vingut durant deu o quinze anys i no ens ho havien explicat. El que ha estat “fàcil” de tractar són aquests temes transversals de “La memòria del futur”: el cinema, viatjar amb tren, anar a ballar… En canvi, ens va costar molt el de Família i Guerra, que a més a més va ser amb el que ens vam estrenar.

Teniu noves històries en ment?

Tenim moltes idees i totes són interessantíssimes. Ara, a més, comencem una nova col·lecció amb la qual volem fer un pas endavant i centrar-nos en temes molt femenins. Per exemple, una qüestió que encara ens costa molt de tractar és el tema íntim. Nosaltres, d’esquitxades, hem après moltes coses sobre els avortaments en temps de guerra i de postguerra, les pors que sorgien quan et quedaves embarassada en aquella època… Això encara costa, però amb aquesta col·lecció volem aprofundir-hi. Estem preparades per fer aquest pas endavant.

FER UN COMENTARI