Ja fa anys, molts anys, em vaig trobar un professor que havia tingut quan estudiava batxillerat. En saber que jo era professor, em va fer una pregunta compromesa:
—T’està servint de molt el que vas viure a la nostra escola?
Ens vam mirar un moment. Entre ell i jo, professor i alumne, sempre hi havia hagut força confiança.
—I tant, Arturo, em va servir per adonar-me del que no havia de fer com a professor…
Després d’un breu silenci vam riure, i ell va tancar la situació amb un senzill “La culpa és meva per haver fet la pregunta”, i vam continuar parlant com si res.
El dijous 30 d’octubre, després d’acompanyar les netes a escola, vaig sentir i veure alguns moments de l’interrogatori que els senadors van fer al president Pedro Sánchez, dins de la comissió d’investigació del cas Koldo. He estat 44 anys vivint l’ensenyament i l’educació, i he estat molt feliç. Vaig deixar de banda la psicologia i vaig entrar al món educatiu perquè creia en la necessitat d’introduir a les escoles la gestió compartida, de donar la paraula i, progressivament, la capacitat de decisió als alumnes. I crec que ho vaig encertar.
Vaig viure intensament el treball, compartit amb nois i noies, de donar-los la possibilitat de gestió que els pertocava per la seva capacitat adquirida durant l’aprenentatge social fet a l’institut escola. I va ser precisament per això que dijous vaig tenir la sensació que els nois i noies que havien viscut aquell aprenentatge progressiu de gestió social del seu grup, havien de veure part de la sessió al Senat del 30 d’octubre: havien de veure què no és la gestió democràtica, què no és una assemblea, què no és moderar una reunió tensa, què no es pot tolerar perquè és una manca de respecte elemental.
No voldria analitzar el contingut de la sessió, això cada persona que la va sentir pot reflexionar-hi, madurar-ho i arribar a fer-se’n un criteri fruit de la crítica del que ha vist, no de les consignes que alguns mitjans de comunicació i influenciadors interessats havien penjat a les xarxes per preparar el terreny. Sempre he cregut, crec i creuré que tothom, un cop ha reflexionat, pot dir el què vulgui, a qui vulgui, però NO com vulgui, i la sessió del 30 d’octubre va ser la negació absoluta d’aquests principis.
Em sembla evident que el moderador, allà president de la comissió, té la missió de protegir el dret de totes les persones que hi intervenen, de donar paraules i defensar el respecte, el torn, evitar interrupcions, comentaris marginals. Allà, qui tenia l’obligació de fer-ho es va inhibir davant la riuada de desconsideracions i, fins i tot, en algun moment es va afegir al circ dels despropòsits. I dir circ no és una manca de respecte vers el Senat, és una mostra de rebuig a l’aldarull constant que en molts moments van convertir aquella sessió de la comissió d’investigació al president Sánchez.
Per parlar cal saber dir, sí, però això no és suficient, cal ser capaç d’escoltar, no és suficient sentir, cal escoltar i voler entendre. Deu ser important allò que un vol dir, però pot també ser-ho allò que ens poden contestar, i mostrar-se enderiat en el que volem dir sense deixar que els altres puguin també dir, no és de cap manera una eina que una assemblea pugui emprar, i si es tracta d’una comissió que es diu d’investigació, la situació és molt més greu.
Nois i noies, perdoneu el mal exemple que us hem donat, els adults també tenim contradiccions. Utilitzar eines democràtiques per dinamitar el funcionament democràtic, jo crec que deu ser un cas de terrorisme educatiu.
