Pretèrit imperfecte

El que avui és la plaça dels Boters, de ben segur una de les més lletges de Vilafranca, deu el seu nom al fet que allí hi va tenir la seu la Cooperativa Mecànica del Penedès, o cooperativa de boters, creada al 1932, durant la Segona República, i que va donar aixopluc a molts treballadors d’un dels gremis de més puixança a la vila, un cop superada la crisi de la fil·loxera. Al cap d’un any de la seva creació, la cooperativa ja tenia 97 socis, i en va arribar a sumar 150. A Vilafranca, fins a 300 persones s’havien dedicat a l’ofici de construir i reparar botes de vi, que va esdevenir una indústria complementària puntal del sector vitivinícola penedesenc. Fins que va anar a menys i als anys 90 la cooperativa va plegar. Al 2002, l’Ajuntament va convertir l’espai que ocupava en una plaça.

La façana de Santa Maria –quan encara no era basílica– va patir una transformació total entre 1903 i 1905, quan es va eliminar la seva portalada d’estil renaixentista, amb la característica galeria exterior a sobre, per convertir-la tota ella en neogòtica, a imatge i semblança de l’original de 1285, incorporant-hi a banda i banda els dos campanars que li donen una solemnitat sens parió. El projecte era obra de l’arquitecte August Font, en col·laboració amb vilafranquí Santiago Güell. També en destaquen les vuit escultures, de dos metres d’alçada, de sants, apòstols i profetes, obra de l’escultor Rafael Atché, i la rosassa de nou metres de diàmetre dissenyada per l’arquitecte Jeroni Martorell. La col·locació de l’església, esbiaixada en relació als carrers del voltant, li donen un aspecte encara més solemne i imponent.

Al llarg de poc més de 200 anys, entre 1759 i 1967, Vilafranca va tenir una caserna militar. S’ubicava a l’illa compresa entre l’avinguda Tarragona, els carrers del Bolet, Migdia i General Cortijo, i tenia al bell mig un pati d’armes tan gran com és ara la plaça Penedès. Durant la Segona República s’hi van ubicar les escoles nacionals i una biblioteca, i durant la Guerra Civil, un hospital. Després del seu enderroc, es va urbanitzar la zona com a plaça de l’Exèrcit, inaugurada al 1971, i s’envoltaria pels edificis de l’ambulatori, l’Ateneu Municipal, l’hotel i els jutjats. Amb l’arribada de la democràcia, l’Ajuntament va decidir canviar-li el nom: va passar a ser la plaça Penedès, desestimant-se la proposta ciutadana de plaça de la Pau. Actualment a la plaça hi ha un monument dedicat als Falcons de Vilafranca.

A finals del segle XIX (quan l’espai de davant la biblioteca s’anomenava plaça de l’Oli i la de davant de l’església, plaça de Santa Maria, la plaça de Jaume I era un queixal erm al mig de la vila, que s’omplia setmanalment de tartanes amb el mercat de melons i síndries. No tenia definides les voreres, ni els espais de trànsit, estava sense asfaltar i sense arbres. En destacava, sobresortint, un edifici amb un porxo tapiat, desarrenglerat de la façana del costat de les capelles dels Dolors, de Sant Pelegrí i de l’edifici de Cal Pa i Figues. Al fons, a tocar de l’antic call jueu, s’hi pot veure Cal Gomà, edifici gòtic (segles XV-XVI) que va ser casa pairal del bisbe Torras i Bages i que des de 1946 acull la biblioteca que porta el nom del clergue. Al 1963 s’hi va instal·lar, separant els dos espais de la plaça, el monument Als Castellers, obra de l’escultor Josep Cañas.

La plaça de la verdura, dita oficialment de Sant Joan, és possiblement la que menys canvis ha sofert al llarg dels darrers 150 anys. Inicialment s’hi va ubicar la més antiga de les ordes religioses establertes a Vilafranca, la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, amb la seva capella romànica de Sant Joan, que és l’únic que se’n conserva. A partir de la desamortització de l’any 1836, es va urbanitzar la plaça, amb els dos laterals porticats –que són, per tant, moderns–, amb el trànsit de tartanes (primer) i vehicles (després) al seu voltant. La font central s’hi va erigir l’any 1861. Amb l’enderroc de la casa del comte Moy al 1937, la plaça va quedar desencaixonada entre quatre parets.

La plaça de la Vila és un “invent” recent. Fins al 1937 l’ocupava la casa del comte Moy, però es va enderrocar seguint els plans municipals de crear grans espais públics davant dels edificis més notables de la vila, com ho era l’Ajuntament (i també, esclar, la capella de Sant Joan). Quan es va demolir l’edificació, es passava pàgina de l’etapa de les fotos històriques dels grans castells del segle XIX “encaixonats” per Sant Fèlix entre la Casa de la Vila i cal Moy, i el carrer més casteller es convertia de cop, amb tots els ets i uts, en la plaça més castellera, beneficiant-se del seu enllaç amb la plaça de la verdura (oficialment, plaça de Sant Joan). La plaça de la Vila es va inaugurar al gener de 1939 amb quatre bancs de forma hexagonal i un arbret al mig, que desapareixerien amb la remodelació que l’Ajuntament en va fer al 1995 per unificar-ne l’aspecte amb la plaça veïna.

Vilafranca va tenir al segle passat un velòdrom. S’ubicava al bell mig de l’actual barri del Poble Nou, entre els carrers Tossa de Mar, Montblanc, Ramon Freixas i Amàlia Soler. Es va inaugurar al 1935, s’hi van arribar a fer competicions internacionals de ciclisme, amb circuit de terra. Al 1939 es va pavimentar i al mig s’hi va fer una pista en què s’hi disputaven partits d’hoquei patins, de bàsquet, de vòlei, entre altres. Era un recinte descobert, amb graderies amb capacitat per a 1.500 espectadors. Com que el circuit era obert a tothom, va generar una gran afecció al ciclisme a la vila entre infants i joves. A finals dels seixanta, el seu propietari va decidir vendre tancar el velòdrom i poc després al solar s’hi van construir els habitatges que popularment es coneixien com els pisos del velòdrom.

Sens dubte, la transformació urbana més important que ha viscut la Vilafranca moderna és al voltant de l’eix de la via. El tren va arribar-hi al 1865 i va obrir un ampli ventall de possibilitats econòmiques i de mobilitat de persones. Tanmateix, a finals del segle XX la via es va convertir en una barrera per al creixement de la vila, que no s’ha resolt fins a la seva cobertura. Fins al 1982 hi va haver una única via a la línia de Vilafranca, que es creuava amb passos a nivell com el d’en Bertran –que es pot veure a la foto–, a l’altura més o menys del carrer Zamenhof. S’hi pot veure un guardaagulles i, al fons, el pont del Carril, l’únic que creuava l’eix ferroviari a Vilafranca. Ara, amb les vies soterrades des de 2006 gràcies al pas de l’AVE, a sobre s’hi ha creat un parc urbà de gran calat, el parc de l’1 d’Octubre, a més de nombroses places d’estacionament, i encara manca definir com quedarà a la zona de l’estació.

La rambla de Nostra Senyora, com a tal, és bicentenària. Es va obrir al 1802 amb el nom de raval de Nostra Senyora del Portal, ja que llindava amb la Parellada, on hi havia hagut el portal fortificat de Nostra Senyora del Portal. La seva amplitud va fer que s’hi creessin cinc seccions. La part central era per al pas de tartanes, primer; i de vehicles, després. A banda i banda, sengles zones de passeig; i a tocar de les façanes, dos laterals per al trànsit intern. Així va ser fins a l’obertura de la variant de l’N-340, l’any 1997, que va alliberar-la del trànsit aliè a la vila i va permetre que a partir del 2006 es remodelés i quedés amb el format actual, amb dos únics carrils centrals i més espai per a vianants… i terrasses. A la imatge antiga s’aprecia l’absència encara de la casa modernista aixecada entre 1910 i 1914, obra dels arquitectes Santiago Güell i Marcel·lí Cosquillat, on hi ha el Fòrum Berger Balaguer. Davant per davant de Caixa Penedès, entre 1943 i 1969 s’hi erigí un obelisc d’homenatge als caiguts del bàndol franquista.