Aquella moció que va presentar Vox el mes d’abril al Congrés i que va situar la idea de “prioritat nacional” al centre del debat públic. Se’n recorden? Critiquem-la ara des de la calma i sota la nostra mirada catalana.
La premsa espanyola d’esquerres va semblar posar-s’hi d’acord: la prioritat nacional és dolenta, dolentíssima; potser perquè entenen la nació a la manera centralista i borbònica importada del gal·licanisme absolutista francès. A Catalunya, en canvi, ens resistim a acceptar el domini borbònic i, en aquestes terres, la paraula “nació” o “nacionalisme” no té aquest regust autoritari del país entès com a pàtria o com a tribu. La nostra idea de país, la nostra idea de nació, és la d’una nació-estat. Un invent polític estranyíssim d’origen europeu, i catòlic, tot sigui dit.
En aquest sentit, serà útil recordar allò que explicava aquell filòsof madrileny, José Ortega y Gasset, per a qui l’ésser de l’estat-nació no descansa ni en la raça ni en la sang, però tampoc en les fronteres o el territori; i, més estrany encara: ni tan sols rau en la llengua.
Fent nostra la reflexió d’Ortega: l’estat-nació no pot fonamentar-se en les fronteres o el territori perquè aquests es mouen sense que això afecti l’ésser de la nació. N’hi ha prou de consultar qualsevol atles històric. Tampoc no dependrà, doncs, de la raça: si el territori canvia, també ho fan les seves gents. I això ens porta al tema més conflictiu des de la Catalunya actual: si les seves gents canvien, també canviarà la seva llengua. La llengua —ara ho exemplificarem, tranquils— tampoc no és el fonament d’una nació. Tancarem el debat dient que la Sicília catalana de l’antiga Corona d’Aragó no era menys catalana perquè la seva gent parlés sicilià; el respecte pels costums, les lleis pròpies i la llengua no renyeix —o potser sí?— amb la idea de nació.
Però aleshores… què ens queda? Si un estat-nació no es basa en res de tot això, en què es fonamenta? Ortega y Gasset ho tenia clar: en un projecte de vida, i, precisament perquè és un projecte, present, però sobretot futur. D’aquesta manera allunyem els fantasmes de la nostàlgia i del conservadorisme. Una nació és essencialment això: un projecte comú.
Veiem ara com n’estem de lluny del racisme de certes formacions polítiques. “Projecte comú” vol dir compartir, i compartir és con-viure, o dit d’una altra manera: co-habitar, compartir un hàbit…, una moral. Aquí hi ha el cor de qualsevol projecte polític, i de qualsevol disputa. Quina és la moral catalana? Reservarem aquesta qüestió per a un altre moment.
