Núria Cabanillas, Òscar Giró, Sílvia Montané, Marc Soler o Aitana Bonmatí són alguns dels noms propis de l’esport penedesenc. Patums, ídols i referents per a les noves generacions d’esportistes que venen. I com venen!

En termes esportius, aquest any el Penedès ha viscut una temporada brillant. Pol Retamal, Xènia Benach o Júlia Bóveda, entre molts altres, han tancat una campanya de somni i se n’espera molt. Aquesta setmana donem veu a joves promeses de l’esport que, ben segur, situaran el Penedès al mapa. Esportistes que, a priori, tindran una carrera molt prometedora.

1. Pol Retamal: “Tot i les lesions, aquest ha estat el meu millor any”

Pol Retamal (Vilafranca, 1999), atleta del FC Barcelona // Sergio Mateo María (Sportmedia).

Aquest any ha estat el primer que has competit a la categoria absoluta. Com ha anat la temporada?

Fent un balanç de l’any, estic molt content de com ha anat la temporada, tot i que no n’estic del tot satisfet. És cert que s’han complert tots els objectius que ens havíem marcat, però no vaig poder disputar el Mundial per decisions alienes, tot i estar-hi classificat. Sí que vaig participar-hi en relleus i vam quedar novens del món. Al juny també vaig guanyar el Campionat d’Espanya d’atletisme i, fa unes setmanes, vaig quedar sisè d’Europa.

T’ho esperaves?

No. Primer vaig patir una lesió a l’isquiotibial i, després d’una recuperació molt ràpida, em vaig tornar a lesionar el peu. Aquesta lesió va ser molt fotuda i em va deixar tres mesos fora de la pista. Per tant, la pretemporada a l’aire lliure no la vaig poder fer i no vaig arribar a l’últim tram de la temporada com m’hagués agradat. Al final, però, la temporada ha estat bona.

Ha estat el teu millor any com a esportista?

Tot i les lesions, sí. El 2018 també va ser molt bo i vaig tancar la temporada amb cinc rècords d’Espanya, però, a nivell absolut, els resultats d’aquesta pesen molt més.

A partir d’ara què?

El meu objectiu sempre ha estat participar en tots els campionats, però a partir d’ara s’obre una nova via i lluitarem per fer un bon paper en totes les competicions. Creiem que és possible fer una gran temporada. Per això, en uns dies ja començarem a preparar els 60 metres llisos per a l’europeu en pista coberta que se celebrarà el mes de març a Turquia.

2. Clàudia Martí: “Tinc clar que la vela em fa feliç i que si fa vent, serà un bon dia”

Clàudia Martí (Vilanova, 2010), regatista del Club Nàutic Vilanova // CN Vilanova.

Com es presenta l’inici de la temporada?

No sé com anirà aquest any per dos motius: perquè el format de la competició ha canviat i perquè em tocarà navegar amb els millors regatistes d’Optimist de Catalunya. De moment, però, aquest cap de setmana anirem a la Golden Coast de Cambrils per participar en la primera regata internacional del curs. Aquesta temporada serà un repte que tinc ganes d’afrontar.

Serà el teu últim any a Optimist?

M’agradaria poder continuar amb l’Optimist fins als quinze, que és l’edat màxima per competir amb aquest tipus d’embarcació. Dependrà també del meu físic, però quan arribi el moment de canviar, segurament ho faré a 420 o Làser. Mentrestant, vull viure cada moment i ara tinc l’objectiu de classificar-me per a l’estatal. Més endavant ja veurem si vull dedicar-me professionalment a la vela o no. Ara tinc clar que la vela em fa feliç i que si fa vent, serà un bon dia.

És difícil viure de la vela?

Sí, és complicat. Primer perquè el material és molt costós i, segon, perquè si et dediques professionalment a aquest món és fonamental passar moltes hores al mar. Això impedeix que puguis passar temps amb la família o amb els amics. D’altra banda, soc conscient que tinc les característiques físiques adients per continuar evolucionant, però encara he d’adquirir molts altres coneixements.

3. Unai Yuste: “L’esport és la meva vida”

Unai Yuste (Torrelles de Foix, 2007), atleta de L’Hospitalet Atletisme // Ester Pérez.

La temporada no va començar de la millor manera, però quin final.

Sí. La veritat és que no vaig arribar en bon estat de forma al Campionat d’Espanya en pista coberta i em vaig quedar a les semifinals. A l’aire lliure, en canvi, em vaig endur una medalla de plata a l’Estatal. Per tant, puc dir que ha estat la meva millor temporada fins al moment.

S’espera molt de tu. Com ho portes?

Ho porto bé. Entreno per aconseguir aquests resultats i quan les coses no em surten com m’agradaria, només penso a entrenar més. Sé que és difícil, però en tinc moltes ganes i també disposo de les condicions per fer-ho bé. Si les lesions em respecten i tinc una mica de sort, m’agradaria seguir els passos d’Usain Bolt, el meu ídol. I si finalment no arribo a ser professional, tinc molt clar que m’agradaria fer alguna cosa relacionada amb l’atletisme. L’esport és la meva vida.

Dependrà molt del que passi aquesta temporada. És tot un repte.

Aquest any és molt especial. Faig el salt de categoria, de sots16 a sots18, és a dir, passo a ser dels més petits de la pista. Però això no m’espanta. Si aconsegueixo mantenir les marques de la temporada passada, encara puc lluitar per arribar a les finals. I el meu objectiu és, de fet, baixar dels 11 segons als 100 m.

4. Júlia Bóveda: “El meu somni és anar als Jocs Olímpics”

Júlia Bóveda (Vilafranca, 2011), gimnasta del Club Rítmica Vilafranca // La Fura.

Has tancat un curs de deu.

Estic molt contenta amb tots els resultats que he aconseguit aquesta temporada. Vaig quedar primera al Campionat de Catalunya i també vaig obtenir l’or al Campionat d’Espanya. Ara, però, deixaré l’aleví base i passaré a competir en absolut, que és el nivell més alt de l’Estat.

Com ho afrontes?

Serà quelcom nou per mi, però el fet de competir al màxim nivell no em genera nervis. L’objectiu del 2023 és classificar-me entre els quatre millors de la meva categoria i disputar el Campionat d’Espanya. Com sempre, intentaré donar el millor de mi mateixa.

Ser gimnasta és dur?

Normalment, entrenem nou hores a la setmana i, des de fa dos anys, també vaig al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat perquè la Selecció Catalana està fent un seguiment de la meva carrera esportiva. També segueixo algunes gimnastes internacionals per veure què és el que puc millorar, tot i que intento no comparar-me amb ningú i estar centrada en el meu objectiu: superar-me cada dia.

Un somni?

Ara mateix, el meu propòsit més immediat és entrar a formar part de l’equip català. Soc conscient que hauré de fer un sacrifici molt gran, però m’agrada el que faig i m’agradaria poder arribar molt lluny en aquest esport.

5. Xènia Benach: “El millor encara ha de venir”

Xènia Benach (Vilafranca, 2000), atleta del Club València d’Atletisme // Izan Galian.

Ets una de les figures de l’atletisme femení del moment. Com ho portes?

Ara mateix estic vivint un moment molt dolç. Em fa molta il·lusió que la gent digui que soc la nova Sara Gallego o María Vicente perquè veig com l’atletisme femení no es queda enrere i tenim la mateixa visibilitat que els homes. L’atletisme és, de fet, un dels pocs esports que tenen la mateixa visibilitat, però de vegades cal recordar-ho. Tot i això, estic molt centrada en la meva carrera esportiva i no em vull comparar amb ningú.

Com definiries aquesta campanya?

Com la temporada passada, ha anat molt bé. Ha estat el primer any d’absolut i m’he proclamat campiona d’Espanya a l’aire lliure; he aconseguit baixar la meva marca personal als 13,03 segons, establint un nou rècord de Catalunya; i vaig quedar semifinalista a l’Europeu. En tot moment les sensacions han estat bones, però no esperava que tot anés tan rodat.

Serà difícil superar un any com aquest.

De cara a la temporada que ve, el meu repte és participar en tots els campionats, i d’aquesta manera, poder aconseguir una beca de la Federació d’Atletisme. Ara mateix no puc viure de l’atletisme perquè no guanyo ni un cèntim, però si puc ser present a tots els campionats i, a més, fer un bon paper, puc guanyar una beca que, com a mínim, em pugui ajudar econòmicament aquesta temporada. Vull continuar amb la meva carrera esportiva perquè dels vint-i-cinc als trenta són els millors anys per a un atleta. Això vol dir que el millor encara ha de venir.

6. Nerea Sampietro: “Vull anar a uns jocs olímpics i, després, entrenar nenes que, com jo, volen arribar lluny”

Nerea Sampietro (Vilanova, 2012), gimnasta del Club Gimnàstica Vilanova // La Fura.

Vas ser la gimnasta més destacada del Campionat d’Espanya.

Ja havia guanyat l’Estatal abans, però és cert que mai havia aconseguit tantes medalles. Aquest cop vaig competir en Via Olímpica 3 i em vaig endur dues medalles d’or i dues de plata amb els quatre aparells que vaig fer: terra, barra d’equilibri, paral·leles i poltre. Aquest resultat em va col·locar primera a la general. A la classificació per equips també vam quedar primeres, gràcies a la Carlota, la Greta i totes les companyes de l’equip.

Quan vas començar?

Vaig començar quan tenia cinc anys, per tant, fa quatre anys que practico aquest esport. Tot i que el 2020 gairebé no vam poder competir per culpa de la pandèmia, crec que he crescut molt de pressa. Als inicis feia Base 2, però de seguida la meva entrenadora –l’olímpica Lídia Castillejo– em va pujar de categoria per les meves condicions físiques i la meva actitud.

Com t’hi veus, en un futur?

Afortunadament, la gimnàstica no està afectant la meva vida acadèmica i estic molt contenta perquè puc compaginar l’escola amb això. Ara bé, tinc molt clar que vull anar a uns jocs olímpics i, després, dedicar-me a entrenar nenes que, com jo, volen arribar lluny en aquest esport.

7. Ainara Portillo: “Estem donant visibilitat a la lluita femenina”

Ainara Portillo (Calafell, 2007), lluitadora del Club Lluita Olímpica Calafell // La Fura.

Com vas començar en aquest món?

La meva germana ja practicava la lluita olímpica i, sovint, acompanya els meus pares a veure-la entrenar, fins que un dia em vaig decidir a provar-ho. Mai havia fet un esport de contacte, però em va enganxar i ja fa sis anys que el practico.

I en aquest temps ja has aconseguit una fita històrica: primera medalla de la lluita catalana en un campionat d’Europa.

Ha estat una temporada espectacular. Vaig aconseguir l’or al Campionat d’Espanya sots15 i sots17 i la cirereta del pastís va ser el bronze a l’Europeu. Fins ara havíem aconseguit ser quarts del món, cinquens d’Europa… Però mai havíem assolit cap medalla. També és cert que, tot i que la Federació Catalana sempre ha tingut els millors esportistes, Espanya no és una potència en la lluita olímpica, de manera que fer un bon paper a Europa ja era tot un èxit.

Què faràs a partir d’ara?

Estic madurant molt de pressa a nivell esportiu. A diferència d’una gimnasta, que amb tretze anys ja pot anar a uns jocs olímpics, en la lluita es requereix a l’esportista una maduresa i que aquesta evolució sigui ràpida. De moment, vull passar-m’ho bé i continuar aprenent cada dia, de cada entrenament, de cada competició… Encara he de millorar molt a nivell tècnic, a nivell físic, i tinc una assignatura pendent, que és la gestió de la pressió i els nervis.

En quin sentit?

M’exigeixo molt a mi mateixa i, de vegades, sento que els bons resultats no em permeten relaxar-me en cap moment.

També has aconseguit que moltes nenes vulguin practicar aquest esport.

I n’estic molt contenta. Sembla que comença a haver-hi un interès pels nostres combats, es comencen a reconèixer les lluitadores i ara hi ha moltes més dones que practiquen aquest esport. En major o menor mesura, això és gràcies als resultats que anem aconseguint des del club. Estem donant visibilitat a la lluita femenina.

FER UN COMENTARI