El dol és un camí que no té dreceres, els seus revolts són sinuosos i escarpats. Un laberint misteriós, ple de cruïlles que haurem de resoldre per trobar el trencall que ens porti de nou a la vida; mentrestant, anirem aprenent com s’apedaça un cor trencat.
Sense saber molt bé per on anar, se’ns plantegen tres camins: un és la pena i la tristesa profunda. Amb el temps, es converteix en l’únic i principal motiu de la persona en dol. La vida té com a eix principal el dolor punyent i els pensaments constants sobre la pèrdua de l’ésser estimat. Estem parlant d’una cronificació dels símptomes de dol. Tot i que en dol és normal la manifestació d’aquestes emocions, en aquest cas em refereixo a qui ho ha integrat i arrelat com a forma de vida, negant la possibilitat de remuntar el vol.
L’altre trencall del camí es caracteritza per una hipotètica fortalesa, fingeix una suposada superació de les circumstàncies, nega socialment l’expressió del dolor. La feblesa i la vulnerabilitat no estan ben vistes; ocupen tot el temps en tasques diverses que el mantinguin ben enfeinat. La persona no afronta la realitat per no sentir dolor. En aquest cas, estem parlant d’un mecanisme de defensa evitativa de dol. Finalment, l’últim tram del camí ens parla de compromís i de treball personal, d’enfrontament al dolor, de compassió i molt d’amor a nosaltres mateixos per arribar a l’acceptació i, finalment, a l’evolució personal. Parlem del dol espiritual i transformador.
En els primers dos trajectes veiem una manca d’acceptació de la realitat i s’ha utilitzat la resignació com a fil conductor. La resignació emergeix quan et deixes arrossegar per la situació i no dirigeixes la teva vida, convertint-te d’aquesta manera en un simple espectador. Quan em rendeixo i humilment accepto que la situació no canviarà, perquè no està a les meves mans modificar-ho, em responsabilitzo de la meva vida. Acceptar no significa aprovar allò que ha passat, significa agafar les regnes de la vida per continuar endavant, buscar alternatives, passar a l’acció, deixar la confrontació i el desgast d’energia que suposa intentar canviar l’inevitable i posar l’energia en el que sí que podem canviar i depèn de nosaltres.
Sigui quin sigui el camí, el que és segur és que el dol afectarà tot el nostre ésser: físic, mental, emocional i espiritual. El camí serà abrupte i caldrà una alta responsabilitat per anar integrant la pèrdua, adaptant i reajustant la nostra vida.
Quan sigui el moment apropiat per a nosaltres haurem de deixar anar, que no vol dir renunciar-hi, l’ésser estimat. El dolor no calcula la quantitat d’amor que sentim per la persona estimada. Deixar anar no vol dir que l’ésser estimat marxarà, ni és feblesa o traïció. Això és impossible perquè l’amor és etern, sempre l’estimarem; recordarem i agrairem haver pogut gaudir al seu costat, sempre ens acompanyarà. El que deixem anar parla de nosaltres, no de la persona estimada. Quan arribi el moment, deixa anar el dolor que t’ha acompanyat durant tot aquest esquerp i llarg camí. Per poder tornar a estimar la vida i en cada glop d’aire honrar la seva memòria.
